Resultats de la cerca

Emprà sovint els pseudònims Xavier Ximeno Xanxo, Xeflis , etc Escriví monòlegs, sainets, com Un promès denunciat 1925, i peces com La clínica del doctor Llanceta 1925, La rifada de la rifa 1931, Gelós per força 1946, etc Germà de Manuel de Fluvià i pare de l’heraldista Armand de Fluvià

És conegut també pels pseudònims d' Eberhard Foerster i Christian Munk Exiliat a l’Argentina 1930, tornà a Berlín 1937 i més tard lluità en el moviment de resistència contra el feixisme i fou empresonat 1942-45 Després de la Segona Guerra Mundial fundà, juntament amb K-HMartin, el Hebbel-Theater a Berlín, i edità la revista Ulenspiegel 1945-47 La seva obra ofereix una temàtica històrica i de crítica social Cal destacar-ne el drama Die Illegalen ‘Els illegals’, 1946, que recull la seva pròpia experiència, i el seu Memorial 1947

Fou actor i empresari teatral Com a actor, actuà sempre en papers còmics i adquirí una certa popularitat Fundà i dirigí —possiblement a iniciativa de Frederic Soler— Lo Teatre Català  1890 D’entre les seves obres teatrals, publicades sota diversos pseudònims, en destaquen les comèdies La pedra filosofal 1873, Una mare fanàtica 1873,  Diners o la vida 1873,  La pietat d’una donzella, o Lo Ninot de Gràcia 1887, La força de l’amor 1892, La carta del fill d’en Roc 1896 estr 1876 i Les causes poderoses 1900, i el drama Casados por la muerte 1897 És autor també de Los grandes problemas…

Després d’haver fet llargues estades a Anglaterra, Bèlgica i França, s’establí definitivament als Estats Units, on morí Utilitzà els pseudònims de Pelagi Monjola i Remei Jonqueras d’Oriola Com a dramaturg cal destacar les obres Resclum si més no 1970, premi Josep Ferrer de Reus, La ingènua la violen aclaparadorament i silenciosa  1973, premi Joan Santamaria, S’assaja amb noses 1975, premi Ciutat de Granollers 1974, Travessa deserts 1977 i Lotus continu 1981 Com a novellista publicà les novelles Contraataquen 1977, premi Josep Pla 1976, Meuques 1979, Contagia’l 1981, Llimac rural…

Milità a la política liberal Exercí càrrecs a l’ajuntament constitucional de Barcelona i a l’Acadèmia de Bones Lletres 1822 fou també director al teatre de la Santa Creu Escriví en el Diario de Barcelona  i en el Diario Constitucional , on publicà poemes revolucionaris de gran difusió popular També fou redactor i formà part del grup d’ El Propagador de la Libertad El 1824 emigrà a França, i, bé que en retornà el 1835, els esdeveniments polítics l’obligaren a expatriar-se definitivament El metre de les seves poesies i el respecte a les unitats d’alguna peça teatral, com Gonzalo…

Estudià declamació al Conservatori del Liceu, del qual alguns anys després fou empleat, bé que professionalment estigué relacionat amb les societats que eren acollides al Teatre Odeon Utilitzà els pseudònims de Pablo Pi , Rosa Pich de Aldawala i Lo Campaner Escriví poemes que Josep Anselm Clavé musicà A part d’algunes comèdies en llengua castellana entre les quals cal esmentar Un marido de lance , 1861 Camino del Parnaso , 1869 El hijo de la noche , 1872 i d’una peça multilingüe Otra torre de Babel , 1868, en llengua catalana estrenà i sovint publicà drames Lo incendi d’…

Vida i obra Germà d’ Eduard Marquina i Angulo  i pare del dissenyador industrial Rafael Marquina i Audouard Fou conegut amb els pseudònims de Farfarello i Un Ramblista Estudià dret i filosofia i lletres a Barcelona Fou redactor de La Publicidad  1906, La Veu de Catalunya i El Imperial  de Madrid Arran de la seva formació en crítica teatral, dirigí la revista Teatràlia  1908-09, en què comptà amb la generació de joves noucentistes El 1909 estrenà a Barcelona El darrer miracle,  i, el mateix any, el monòleg Mi amiga Blanca També escriví teatre en castellà, idioma al qual traduí…

Fou el tercer de sis germans, fill d’un petit comerciant de queviures, el qual era fill d’un serf de la gleva Per influència del germà gran començà a publicar contes i articles, humorístics i satírics El 1879 es traslladà a Moscou per ingressar a la facultat de medicina El 1881 començà a publicar els seus contes en periòdics El volum P'ostrye Rasskazy ‘Contes de tots colors’, 1886 cridà l’atenció del novellista Dimitri VGrigorovič, que l’encoratjà Abandonà els pseudònims anteriors Antǒsa Čekhonte , Un home sense esplín , El germà del meu germà , i la seva fama aviat es difongué…

Es llicencià en dret i criminologia, i els anys cinquanta, sota pseudònims diversos, publicà novelles de gènere westerns , terror, etc L’any 1967 publicà El cazador , la seva primera novella ja en un estil propi, en la qual posa de manifest una acusada inclinació per la paràbola, el grotesc i les situacions absurdes, motiu pel qual sovint hom n’ha indicat la influència de Kafka A banda de la novella esmentada, és autor també de Ceguera al azul 1969, El unicornio 1971, Los enemigos 1974, El castillo de la carta cifrada 1979, Amado monstruo 1984, Historias mínimas 1988, El cazador…

Pertangué a una família d’arquitectes illustres Renard i, després d’estudiar filosofia a Cervera i matemàtiques, dibuix i història natural a Barcelona, el 1803 fou admès al gremi de mestres de cases, arquitectes i molers Lluità contra els francesos Liberal moderat durant el Trienni Constitucional ocupà el càrrec de síndic de l’ajuntament 1821, la qual cosa el féu passar, bé que amb èxit, una prova de “purificació” el 1826 Fou nomenat prohom tercer del gremi d’arquitectes i collaborà en la reestructuració dels estudis professionals substituí Cellers en les classes d’arquitectura a l’escola…