Resultats de la cerca

Així, la /d/, segons el context, té valor fricatiu cada o bé oclusiu tanda

La quantitat té en determinades llengües pertinència fonològica, generalment dins la síllaba Entre les clàssiques cal destacar el sànscrit, el grec i el llatí, on hi havia un desdoblament total o parcial del sistema vocàlic en distingir-se les vocals breus de les llargues, aquestes últimes equivalents, en durada, a dues de breus En llatí, per exemple, s’oposaven les síllabes breus a les llargues, que ho podien ésser per natura o per posició Eren breus o llargues segons la qualitat de llur nucli vocàlic pŏpŭlus , ‘poble’, enfront de pōpŭlus…

No tots els fonemes d’una llengua admeten aquest procés, car depèn primordialment de la base comuna respectiva a tota oposició En català, el fonema /r/ no manté una oposició neutralitzable amb /p/, atès que només tenen en comú que són consonàntics, però sí amb /r/, amb el qual coincideix pel fet d’ésser consonàntic, alveolar, sonor i vibrant L’única cosa que els distingeix és que /r/ és univibrant, i /r/, multivibrant, tret pertinent en posició medial de mot, cera/serra , que s’esvaeix en posició final, on la capacitat distintiva d’ambdós és neutralitzada en l’…

Usualment, dit també del conjuntde signes demarcatius o trets fonètics que, en acumular-se sobre la realització d’un fonema, aporten un senyal de límit de mot o el seu contrari, de no límit Per exemple, la presència d’esperit aspre, en grec —''íπποέ, ''éδοέ, αίμα—, indica començament de mot, per tal com és un senyal que no es dóna mai a l’interior, ni a la fi

Hi ha llengües que tenen un camp accentual fix, com és ara l’hongarès, on l’accent apareix sempre a la primera síllaba, o el francès, a l’última d’altres el tenen subjecte a lleis específiques, com és ara el grec o el llatí, l’accent de les quals depèn de la quantitat de les vocals que ocupen les últimes posicions estructurals d’altres, com és ara el català, el tenen lliure, atès que la posició de l’accent no és subjecta a cap llei interna d’ordre fonològic

Els alfabets fonètics tenen llur origen simultani amb les primeres especulacions foneticoortogràfiques adients Tanmateix, la necessitat d’alfabets fonètics es feu particularment palesa quan foren constatades tantes discrepàncies entre la pronúncia de les llengües medievals i els alfabets de base llatina i ciríllica, sobretot a Europa, que la cultura manuscrita havia imposat Aquesta constatació és el punt de partença que diversifica, de llavors ençà, els camins de l’ortografia i de la transcripció fonètica Ben aviat…

En català té lloc quan el formant bucal és inferior en volum al formant faringi a causa de la posició avançada i elevada de la llengua, que determina un segon formant espectrogràfic superior als 1 500 cicles per segon, com en el cas dels fonemes |i|, |ẹ| i |e| del català S'oposa a la sèrie velar o posterior del mateix sistema