Resultats de la cerca

És un concepte correlatiu de la intensitat acústica i depèn directament, sobretot en sons vocàlics, de la tensió articulatòria

Sovint s’oposa a la quantitat o durada, a la intensitat o amplitud i a la freqüència

Depèn tant de la freqüència fonamental com de les harmòniques particulars que entren en la composició de tota ona composta Aquest tret serveix per a distingir, per exemple, a de e, i, etc, i es presenta conjuntament amb el to, la intensitat o amplitud i la durada Totes les llengües naturals fan un ús fonològic del timbre en alguna mesura, per a diferenciar la qualitat de llurs fonemes segons l’obertura i la localització dels formants

Mesura l’interval de temps mitjà entre dues crestes consecutives d’un moviment oscillatori representat per una corba sinusoidal Rep també el nom de període o vibració doble

Si la projecció del moviment és regular o harmònica, l’ona resultant, anomenada so , admet una anàlisi a base de cicles o períodes dotats d’una durada, una amplitud, una freqüència i una qualitat determinables en cas contrari, s’anomena soroll o brogit Si l’ona presenta un moviment vibratori d’un sol impuls, hom en diu ona simple si, en canvi, és formada per una combinació harmònica d’impulsos, hom en diu ona composta A la parla normal el medi sol ésser aeri i les ones són sempre compostes, harmòniques en el cas de sons com ara els vocàlics a, i, no harmòniques, com en els…

Així s’oposen, per exemple, les síllabes tòniques a les síllabes àtones, ambdues associades, o no, a d’altres fenòmens correlatius En català hi ha oposició només d’intensitat entre tribu tríbu i tribú tribú en general, però, aquesta diferència sol coincidir amb una reducció vocàlica característica dels dialectes orientals canta káņte i cantar keņtá, compte kómte i comptar kumtá, etc