Resultats de la cerca
Es mostren 53 resultats
consonant
Fonètica i fonologia
Fonema oposat a vocal pel comportament combinatori, per la realització i per les característiques acústiques.
Des de la tradició índia i grecollatina, la consonant ha estat considerada com un element articulatori dependent de la vocal d’això li ve el nom de consonant Al començament del segle XX, la fonètica experimental posà temporalment en dubte aquesta oposició que, tanmateix, s’ha conservat sempre en els manuals escolars La fonologia addueix que la consonant forma la part marginal en la constitució sillàbica, mentre que la vocal n’és la part nuclear Hom pot comprovar aquesta diferència de marge i nucli en mots com ara co-sa, a-la, fus-ta, etc Això no obstant…
consonant forta
Fonètica i fonologia
Consonant sorda.
El terme es basa en l’energia bucal relativament superior que ofereix la seva pronunciació
consonant geminada
Fonètica i fonologia
Consonant afectada pel fenomen de geminació.
Pel qual es formen dos moments successius de tensió separats per una distensió intermèdia que marca el límit sillàbic batlle bálle, espatlla espálllle, setmana semmáne, collegi kulléži, innoble innóbble
consonant dolça
Fonètica i fonologia
En algunes terminologies, consonant fluixa, lenis o sonora (per exemple, b, d, g), en oposició a tensa o sorda (p, t, k).
consonant ejectiva
Fonètica i fonologia
Consonant, anomenada també recursiva i glotalitzada, l’articulació de la qual depèn d’una massa d’aire acumulada, durant l’oclusió, damunt les cordes vocals.
És pròpia de les llengües caucàsiques, africanes i ameríndies
consonant emfàtica
Fonètica i fonologia
Consonant, sorda o sonora, molt corrent en les llengües semítiques, en la pronúncia de la qual apareix un tret articulatori que consisteix en un retraïment cap a l’arrel de la llengua i una concavitat del dors d’aquesta, acompanyat d’una elevació brusca de la laringe.
En la transliteració, hom la sol indicar amb un punt al dessota ṣ, ḍ, ṭ, etc
consonant dental
Fonètica i fonologia
Articulació consistent en el contacte o aproximació de l’àpex de la llengua a la superfície interior de les incisives superiors.
En català són dentals, o liguodentals, les realitzacions t , d , d
distintiu
Fonètica i fonologia
Tret articulatori o acústic que, en la realització de fonemes, és susceptible d’exercir valors discrets diferencials respecte a unes altres realitzacions.
Quan un d’aquests trets esdevé comú a tota una sèrie de realitzacions fonemàtiques és anomenat marca de correlació Per exemple, els trets distintius de p, en català, són consonant, sord, oral, oclusiu, labial Per consonant s’oposa a les vocals, per sord, a b, per oclusiu, a f, per labial, a t i k, etc D’altra banda, el tret labial és marca de correlació per a p, b, m i f alhora
d
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Quarta lletra de l’alfabet català, anomenada de [pl des].
La D majúscula llatina prové de l’alfabet grecooccidental, forma arrodonida de la grega clàssica, provinent, al seu torn, de l’alfabet fenici de Biblos i de l’egipci demòtic L’estructura primitiva llatina consisteix en dos traços el primer, vertical, gruixut el segon, semicircular, prim-gruixut-prim, a la dreta Com la B , també la D capital de les inscripcions llatines tenia reforços o petits elements estètics que decoraven l’atac superior i la base de la lletra La inclinació de la ploma i la velocitat del traçat contribuïren a la transformació del ductus de la D capital clàssica majúscula…