Resultats de la cerca
Es mostren 7 resultats
accent
Fonètica i fonologia
Major intensitat, elevació de la veu o augment de durada amb què és pronunciada una síl·laba o un fragment d’una síl·laba anomenat mora (d’un mot o grup de mots) i que li dóna prominència sobre les síl·labes o mores adjacents.
Fonològicament, l’accent és un fenomen que, dins el marc d’un segment de la frase, definible gramaticalment, anomenat unitat accentual, té la funció d’establir un contrast entre diferents segments definibles fonològicament, anomenats unitats accentuables En català, l’accent és un fet formal aplicat a un mot romaní, dinar o a un grup de mots a la casa, portar-me-la que marca el contrast entre una síllaba anomenada síllaba accentuada o tònica i l’altra o altres, anomenades síllabes inaccentuades o àtones Els procediments d’accent per a establir aquest contrast són de dues menes…
accent melòdic
Fonètica i fonologia
El que estableix el contrast accentual emprant com a procediment positiu la més gran elevació de la veu de la síl·laba accentuada (to).
Dit també accent musical, cromàtic, tònic o d’altura
mediodorsal
Fonètica i fonologia
Dit de l’articulació caracteritzada per l’elevació del dors de la llengua fins a la part mitjana de la volta del paladar.
altura
Fonètica i fonologia
Grau d’elevació en la freqüència vibratòria de les cordes vocals correlatiu del to, la successió del qual, en el conjunt de cada emissió fònica, determina la corba melòdica.
En determinades llengües, anomenades per això tonals com el xinès, presenta una capacitat distintiva referida a la síllaba En moltes d’altres, com ara el català, el to o altura musical opera només a nivell de preposició dins els tipus generals de cadència, anticadència i suspensió avui vindrà / avui vindrà
o
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Quinzena lletra de l’alfabet català, anomenada o [pl os].
El llatí la prengué de l’alfabet grec a través dels itàlics La O romana és un cercle format per dos trets arcuats que es toquen pels extrems Era traçada en dos temps, començats per dalt, bé que, a causa de la velocitat, les formes cursives i les derivades posteriors consten sovint d’un sol traç circular tancat per sobre De vegades els nexes amb les lletres anterior i posterior apareixen com uns segments superiors que li donen l’aspecte d’unes banyes El doble traç, però, es manté durant tota l’edat mitjana de vegades el segon semicercle esdevé una línia diagonal recta i fins i tot…
l
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Dotzena lletra de l’alfabet català, anomenada ela [pl eles].
Com altres lletres de l’alfabet llatí, prové del fenici a través del grec occidental, i dels itàlics La L romana consta d’un pal vertical i d’un traç horitzontal que surt del seu extrem inferior i va cap a la dreta És freqüent que aquest segon traç tendeixi a baixar en diagonal Gairebé sempre té un reforç al damunt del pal vertical La velocitat ràpida féu que ben aviat els dos traços s’executessin junts, sense alçar la ploma, de manera que el segon es redueix de mides i es corba, de vegades, cap amunt Aquest traç corbat s’uneix sovint amb la lletra següent, sobretot amb la i La L mateixa…
consonant emfàtica
Fonètica i fonologia
Consonant, sorda o sonora, molt corrent en les llengües semítiques, en la pronúncia de la qual apareix un tret articulatori que consisteix en un retraïment cap a l’arrel de la llengua i una concavitat del dors d’aquesta, acompanyat d’una elevació brusca de la laringe.
En la transliteració, hom la sol indicar amb un punt al dessota ṣ, ḍ, ṭ, etc