Resultats de la cerca
Es mostren 23 resultats
intensitat
Fonètica i fonologia
Factor acústic que depèn, físicament, de l’amplitud de l’ona sonora i que algunes llengües empren com a tret fonològicament distintiu.
Així s’oposen, per exemple, les síllabes tòniques a les síllabes àtones, ambdues associades, o no, a d’altres fenòmens correlatius En català hi ha oposició només d’intensitat entre tribu tríbu i tribú tribú en general, però, aquesta diferència sol coincidir amb una reducció vocàlica característica dels dialectes orientals canta káņte i cantar keņtá, compte kómte i comptar kumtá, etc
accent d’intensitat
Fonètica i fonologia
El que estableix el contrast accentual emprant com a procediment positiu la més gran intensitat (o sigui força d’expiració) de la síl·laba accentuada.
És anomentat també accent dinàmic o expiratori
grup d’intensitat
Fonètica i fonologia
Element o conjunt d’elements lingüístics dotat de sentit i supeditat a una síl·laba tònica preponderant que regula la resta d’accents secundaris, d’acord, o no, amb les síl·labes tòniques dels altres elements.
accent
Fonètica i fonologia
Major intensitat, elevació de la veu o augment de durada amb què és pronunciada una síl·laba o un fragment d’una síl·laba anomenat mora (d’un mot o grup de mots) i que li dóna prominència sobre les síl·labes o mores adjacents.
Fonològicament, l’accent és un fenomen que, dins el marc d’un segment de la frase, definible gramaticalment, anomenat unitat accentual, té la funció d’establir un contrast entre diferents segments definibles fonològicament, anomenats unitats accentuables En català, l’accent és un fet formal aplicat a un mot romaní, dinar o a un grup de mots a la casa, portar-me-la que marca el contrast entre una síllaba anomenada síllaba accentuada o tònica i l’altra o altres, anomenades síllabes inaccentuades o àtones Els procediments d’accent per a establir aquest contrast són de dues menes…
qualitat
Fonètica i fonologia
Conjunt de trets distintius que conformen el timbre fonològic de qualsevol realització lingüística i que es refereixen tant a la localització (labial, dental, etc) com a l’obertura (oclusiu, fricatiu, etc).
Sovint s’oposa a la quantitat o durada, a la intensitat o amplitud i a la freqüència
amplitud
Fonètica i fonologia
Valor màxim d’una ona acústica en un semiperíode.
És un concepte correlatiu de la intensitat acústica i depèn directament, sobretot en sons vocàlics, de la tensió articulatòria
articulació doble
Fonètica i fonologia
En la terminologia d’André Martinet, procés onomasiològic de conversió a unitats lingüístiques de tota entitat informativa al qual aquell autor atribueix una primera fase de conversió a monemes: /té/, /mal/, /de/, /cap/, i una segona de linealització total en forma de fonemes:.
∣t∣, ∣é∣, ∣m∣, ∣á∣, ∣l∣, ∣d∣, ∣e∣, ∣k∣, ∣á∣, ∣p∣ A aquesta doble articulació o conversió analítica en segments unitaris s’afegeix el que ell anomena els suprasegments, com és ara la durada, la intensitat, el to, la corba melòdica, etc, per tal de reproduir lingüísticament, i segons els pressupòsits de cada llengua, el contingut d’informació, base de tota mena de missatge comunicatiu
timbre
Fonètica i fonologia
Tret fonològic que caracteritza la qualitat de les emissions fonemàtiques.
Depèn tant de la freqüència fonamental com de les harmòniques particulars que entren en la composició de tota ona composta Aquest tret serveix per a distingir, per exemple, a de e, i, etc, i es presenta conjuntament amb el to, la intensitat o amplitud i la durada Totes les llengües naturals fan un ús fonològic del timbre en alguna mesura, per a diferenciar la qualitat de llurs fonemes segons l’obertura i la localització dels formants
accent descendent
Fonètica i fonologia
El que té el grau de més gran intensitat al començament de l’element accentuat.