Resultats de la cerca

Si la projecció del moviment és regular o harmònica, l’ona resultant, anomenada so , admet una anàlisi a base de cicles o períodes dotats d’una durada, una amplitud, una freqüència i una qualitat determinables en cas contrari, s’anomena soroll o brogit Si l’ona presenta un moviment vibratori d’un sol impuls, hom en diu ona simple si, en canvi, és formada per una combinació harmònica d’impulsos, hom en diu ona composta A la parla normal el medi sol ésser aeri i les ones són sempre compostes, harmòniques en el cas de sons com ara els…

En una ona simple, on no hi ha harmònics, el to equival al timbre Segons el to, les emissions fonemàtiques d’una llengua es classifiquen en greus i agudes, d’acord amb la freqüència del fonamental Tot i que és sempre un tret fonològicament pertinent, el to es presenta de distintes maneres És general, per exemple, la seva pertinència pel que fa a la seqüència fònica en forma de tonemes Algunes llengües, dites per això tonodistintives, ofereixen alhora una modalitat sillàbica de pertinència tonal, com ara el sànscrit i el grec, entre les clàssiques, i el suec, el noruec i el xinès…

El primer forneix el corrent d’aire necessari com a primera matèria de la fonació i comprèn el mecanisme pulmonar, els bronquis i la tràquea L’aparell fonatori, que converteix aquell corrent en una ona acústica imprimint i regulant les vibracions necessàries per a fer-lo audible, és format per la laringe, la qual, al seu torn, es compon de les cordes vocals, els cartílags cricoides, aritenoides i tiroides la nou, etc L’aparell articulatori conforma i matisa acústicament l’ona sonora reforçant-la, afegint-hi elements, o interrompent-la Es compon dels llavis, les dents…

Hom reconeix tres sistemes l’aparell generador del corrent aeri pulmons, tràquea, l’aparell fonador laringe, que posa en vibració aquell corrent, i l’aparell articulatori llengua, llavis, que matisa i amplifica certs trets acústics de l’ona D’acord amb llur capacitat de moviment, els últims òrgans es classifiquen en actius maxillar inferior, llengua i passius dents, alvèols, paladar

Depèn tant de la freqüència fonamental com de les harmòniques particulars que entren en la composició de tota ona composta Aquest tret serveix per a distingir, per exemple, a de e, i, etc, i es presenta conjuntament amb el to, la intensitat o amplitud i la durada Totes les llengües naturals fan un ús fonològic del timbre en alguna mesura, per a diferenciar la qualitat de llurs fonemes segons l’obertura i la localització dels formants

Des de la fonètica tradicional hom sol distingir tres menes de trets articulatoris el lloc, el mode i el temps d’articulació El lloc, zona o, fins i tot, punt d’articulació es refereix a l’indret on s’apliquen o s’acosten els principals òrgans de fonació per tal de produir un determinat efecte acústic representatiu d’un fonema El mode d’articulació indica el grau de tancament dels òrgans i la forma com surt a l’exterior l’ona fònica El temps d’una articulació es classifica en tres etapes o moments quasi sempre ben diferenciats intenció, tensió i distensió

És un concepte correlatiu de la intensitat acústica i depèn directament, sobretot en sons vocàlics, de la tensió articulatòria

Representa la finalitat primordial de la fonètica acústica o genèmica

La parla humana es manifesta bàsicament per ones compostes, el primer harmònic de les quals qualifica el to fonamental de cada individu

Així s’oposen, per exemple, les síllabes tòniques a les síllabes àtones, ambdues associades, o no, a d’altres fenòmens correlatius En català hi ha oposició només d’intensitat entre tribu tríbu i tribú tribú en general, però, aquesta diferència sol coincidir amb una reducció vocàlica característica dels dialectes orientals canta káņte i cantar keņtá, compte kómte i comptar kumtá, etc