Resultats de la cerca
Es mostren 14 resultats
deglutinació
Fonètica i fonologia
Terme emprat per a designar l’afèresi, en un mot, d’una porció considerada com a element independent, de l’article o d’una preposició.
La pronúncia dialectal beláne i mélle indica que hom ha interpretat la vellana i la metlla en comptes de l' avellana i l' ametlla , per deglutinació
absorció
Fonètica i fonologia
Fenomen fonètic pel qual un fonema resta suprimit en incorporar-se en qualsevol dels altres que l’envolten.
El fonema e a en els parlars occidentals i en l’alguerès de l’article la és absorbit per la vocal següent en l’ànima i el fonema s pel fonema rr següent en la pronúncia ràpida de les roses
plosió
Fonètica i fonologia
Moment intermedi i més característic en la pronúncia d’un so consonàntic.
Normalment es produeix cap a la meitat de la seva durada Segueix la implosió i va, al seu torn, seguit de l'explosió
abreujament
Fonètica i fonologia
Tota mena de reducció fònica que, per diverses causes, pot sofrir un mot.
L’abreujament fonètic pot ésser qualitatiu , si desapareixen fonemes de la forma primitiva, com, per exemple, ràdio per radiofonia , o Cesc per Francesc o quantitatiu , si la reducció afecta un fonema, com quan hom pronuncia kulÉgi el mot collegi , per reducció del fonema lateral geminat
base d’articulació
Fonètica i fonologia
Denominació del conjunt d’hàbits articulatoris que conformen la pronúncia característica d’una llengua.
Alguns autors parteixen de la collocació dels òrgans articulatoris en posició de repòs per tal de definir aquesta base, a vegades mal considerada com un producte de condicionaments biològics La base d’articulació forneix, fins i tot, determinades tendències d’evolució foneticofonològica al llarg del temps El sistema fonològic del català, per exemple, no es distingeix del de les altres llengües només per un conjunt propi de fonemes, sinó també per la seva realització bàsica i normal que, essent relativament relaxada, la distingeix de la del castellà, més tensa, i l’apropa, per contra, a l’…
vocal neutra
Fonètica i fonologia
Fonema característic del català central i dels altres parlars orientals, tret de l’alguerès, que correspon a les grafies a i e en posició àtona i és representat per ə en l’Alfabet Fonètic Internacional.
La pronúncia del fonema |ə| admet moltes possibilitats articulatòries, i és difícil de copsar amb precisió les condicions fisiològiques que requereix L’obertura maxillar, relativament més petita que en a, l’absència, de vegades no absoluta, de labialització i la posició de la llengua, més aviat plana, determinen un formant bucal de moltes menes També el formant faringi presenta un marge d’oscillació considerable, resultat, tot, d’una forta capacitat d’adaptació al seu entorn fonètic particular La posició més genuïna dels òrgans articulatoris s’acosta molt a la que adopten en la respiració en…
w
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vint-i-tresena lletra de l’alfabet català, anomenada ve doble.
Gràficament no és sinó dues vv juxtaposades, ben aviat unides i sovint encreuades v Als països del N d’Europa, on aparegué segle VIII, i a Catalunya segle IX, de primer era escrita amb dues uu Ben aviat segle X passaren a VV majúscules, pel fet de tractar-se d’inicial de mot, especialment en els antropònims gòtics i germànics derivats, per exemple, de Walt - Gualter, War - Guarner, Garí, Wil - Guillem, Wig - Guifré, etc La W , w uu , vv també apareix esporàdicament en alguns noms com Wivas i mots com ewangelium , per ultracorrecció gràfica, que no perdurà La grafia w compareix només en…
i
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Novena lletra de l’alfabet català, anomenada i.
La I llatina deriva de la iota grega occidental a través dels alfabets itàlics Des de l’època clàssica la I és constituïda per un sol pal vertical Té reforços estètics inferior i superior, que desapareixen, però, en les formes cursives En aquestes formes apareix, per un costat, l’atac inicial, que prové sovint del nexe amb la lletra anterior per l’altre, la cueta inferior cap a la dreta, que no és, però, constant La forma allargada superior, simplement estètica de primer, esdevé amb el temps privativa de la inicial de paraula en les escriptures nacionals i precarolines La I allargada per sota…
alfabet fonètic
Fonètica i fonologia
Sistematització gràfica convencional a través de la qual hom intenta de transcriure els trets fonètics de tota mena de locucions fòniques.
Els alfabets fonètics tenen llur origen simultani amb les primeres especulacions foneticoortogràfiques adients Tanmateix, la necessitat d’alfabets fonètics es feu particularment palesa quan foren constatades tantes discrepàncies entre la pronúncia de les llengües medievals i els alfabets de base llatina i ciríllica, sobretot a Europa, que la cultura manuscrita havia imposat Aquesta constatació és el punt de partença que diversifica, de llavors ençà, els camins de l’ortografia i de la transcripció fonètica Ben aviat hom comprengué que cada llengua presenta supòsits estructurals propis de tipus…
accent
Fonètica i fonologia
Major intensitat, elevació de la veu o augment de durada amb què és pronunciada una síl·laba o un fragment d’una síl·laba anomenat mora (d’un mot o grup de mots) i que li dóna prominència sobre les síl·labes o mores adjacents.
Fonològicament, l’accent és un fenomen que, dins el marc d’un segment de la frase, definible gramaticalment, anomenat unitat accentual, té la funció d’establir un contrast entre diferents segments definibles fonològicament, anomenats unitats accentuables En català, l’accent és un fet formal aplicat a un mot romaní, dinar o a un grup de mots a la casa, portar-me-la que marca el contrast entre una síllaba anomenada síllaba accentuada o tònica i l’altra o altres, anomenades síllabes inaccentuades o àtones Els procediments d’accent per a establir aquest contrast són de dues menes…