Resultats de la cerca
Es mostren 24 resultats
r
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Divuitena lletra de l’alfabet català, anomenada erra [pl erres].
La R llatina majúscula prové de la forma que havia pres en el grec occidental, el qual havia afegit un traç oblic a la forma primitiva del fenici, de l’etrusc cercle cap a l’esquerra i del grec clàssic, que no presentaven encara aquell traç oblic La R clàssica romana és formada per tres traços un de llarg vertical, un altre de semicircular a la meitat superior dreta del primer, i un traç recte oblic que surt de la base del semicercle cap a la dreta i acaba quelcom corbat Cadascun d’aquests traços era executat en un temps El primer traç acostuma a tenir un reforç a la base En intervenir la…
arxifonema
Fonètica i fonologia
Conjunt de trets distintius comuns a dos fonemes producte d’una neutralització fonològica.
No tots els fonemes d’una llengua admeten aquest procés, car depèn primordialment de la base comuna respectiva a tota oposició En català, el fonema /r/ no manté una oposició neutralitzable amb /p/, atès que només tenen en comú que són consonàntics, però sí amb /r/, amb el qual coincideix pel fet d’ésser consonàntic, alveolar, sonor i vibrant L’única cosa que els distingeix és que /r/ és univibrant, i /r/, multivibrant, tret pertinent en posició medial de mot, cera/serra , que s’esvaeix en posició final, on la capacitat distintiva d’ambdós és…
alveolar
Fonètica i fonologia
Dit del fonema la realització, sistemàtica o esporàdica, del qual és efectuada mitjançant un contacte de l’àpex de la llengua amb la cara interior dels alvèols superiors.
Ho són en català diversos fonemes líquids l, n, r i r, tots sonors
al·lòfon
©
Fonètica i fonologia
Variant o modalidat fonèticament regular en què es manifesta un fonema específic, a causa de la distribució relativa dels seus trets constitutius, el conjunt particular dels quals marca el camp de dispersió fonològica i, per tant, la capacitat distintiva de cada fonema dintre el seu sistema.
Com que és normal que cada fonema es manifesti mitjançant més d’un allòfon, les seves realitzacions fonètiques solen fluctuar entre una distinció màxima, anomenada allòfon fonamental , i d’altres de secundàries, que són anomenades allòfons accessoris i que poden determinar fins i tot una distinció nulla o neutralització amb un altre fonema del sistema Per exemple, el fonema |g| del català presenta un allòfon fonamental oclusiu, velar, sonor g en angle , un allòfon accessori fricatiu, velar, sonor g en pegar i un altre de neutralitzat oclusiu, velar, sord k, i, per tant, comú a l’allòfon…
vibrant
Fonètica i fonologia
Dit de l’emissió fonemàtica que es caracteritza per un moviment orgànic, generalment lingual, molt breu, que interromp i allibera, successivament, el corrent d’aire espiratori.
En les llengües romàniques, hi ha dues modalitats bàsiques de realitzacions vibrants un d’apical, típica del català, el castellà, el gallec, l’occità, l’italià, el romanès i el portuguès peninsular, i una altra de velar, normal en francès i en portuguès brasiler En català hi ha, al seu torn, una oposició, en context intervocàlic, entre univibrant /r/, terme, de fet, contradictori, que es referix a una sola interrupció i multivibrant /r/, amb més d’una vibració sére, serra sére
corda vocal
Fonètica i fonologia
Anatomia
Cadascun dels quatre replegaments, dos a cada banda, de la mucosa de la laringe, els quals, disposats en sentit anteroposterior, tenen, com a inserció anterior, el cartílag tiroide i, posteriorment, el cartílag aritenoide.
Les cordes vocals superiors tenen esquelet membranós Les cordes vocals inferiors contenen un fascicle voluminós del múscul tiroaritenoïdal i són part essencial de la glotis com a òrgan de fonació A les cordes vocals hi ha els caps terminals del nervi recurrent regulador del moviment vibratori que caracteritza el to fonamental de la veu dels parlants i imprimeix la sonoritat bàsica al corrent aeri que procedeix dels pulmons Gairebé totes les llengües conegudes fan ús diferencial de la vibració vocàlica oposant l’absència a la presència d’aquest tret Així, en català hom distingeix les…
apical
Fonètica i fonologia
Dit de tot fonema l’articulació del qual exigeix normalment la intervenció activa de l’àpex o extrem anterior de la llengua en contacte o en constricció amb qualsevol indret de les zones avançades de la boca.
En català, són apicals els fonemes t , d , n , r , l , s , z
retroflexió
Fonètica i fonologia
Fenomen pel qual l’àpex de la llengua s’eleva i s’orienta cap al paladar central en certes articulacions, i així produeix un efecte acústic particular.
En anglès americà, per exemple, és característica l’articulació retroflexa de /r/ en contacte amb vocal anterior
apicoalveolar
Fonètica i fonologia
Dit del fonema l’articulació del qual es caracteritza per l’aplicació activa de l’àpex de la llengua prop o tocant l’alvèol superior de la boca.
Dins el grup dels fonemes apicals catalans, són apicoalveolars s, z, n, r, l a vegades, són anomenats només alveolars
equivalència acústica
Fonètica i fonologia
Confusió entre dues o més realitzacions fonemàtiques que guarden, si més no, un tret distintiu comú, de punt o de mode d’articulació, i que expliquen algunes evolucions diacròniques anòmales.
Així, en les líquides, es formen equivalències entre /r/i/l/, generalment per dissimilació, en casos com ARATRU > aladre , PEREGRINU > pelegrí