Resultats de la cerca

Com a base d’aquesta correcció hom sol adoptar la variant lingüística pròpia d’una ciutat o d’una regió determinada, que sol tenir un pes cultural específic en el seu domini lingüístic

Si la projecció del moviment és regular o harmònica, l’ona resultant, anomenada so , admet una anàlisi a base de cicles o períodes dotats d’una durada, una amplitud, una freqüència i una qualitat determinables en cas contrari, s’anomena soroll o brogit Si l’ona presenta un moviment vibratori d’un sol impuls, hom en diu ona simple si, en canvi, és formada per una combinació harmònica d’impulsos, hom en diu ona composta A la parla normal el medi sol ésser aeri i les ones són sempre compostes, harmòniques en el cas de sons com ara els vocàlics a, i, no harmòniques, com en els…

La S llatina majúscula ve del fenici i hebreu antic forma jacent passada als grecs forma erecta i als etruscs on perd un dels quatre traços originaris i a la majoria d’alfabets itàlics, on d’angular passa a sinuosa La S romana clàssica consta de tres traços el primer, sinuós, de dalt a baix i els altres dos corbats als extrems superior i inferior del primer Per la velocitat es cursivitza ben aviat i pren unes formes més simples en executar-se el primer i segon traç en un sol temps, en direcció gairebé vertical i només corbat lleugerament a l’extrem inferior cap a l’esquerra El…

Sol coincidir parcialment amb el moment distensiu de l’articulació precedent

En la transliteració, hom la sol indicar amb un punt al dessota ṣ, ḍ, ṭ, etc

L’estructura inicial de la P passà al llatí d’unes formes gregues arcaiques arribades a Itàlia abans del període clàssic La P llatina es compon d’un traç vertical i d’un semicercle adossat a la part superior dreta Té reforços estètics a dalt i a baix del traç vertical En l’escriptura comuna clàssica el reforç interior tendeix a unir-se d’un sol traç amb el vertical formant una corba més o menys marcada El segon traç, com a record de la forma original arcaica, sovint no tanca per sota, ans tendeix a obrir-se totalment en una línia diagonal…

En la fonètica tradicional ha estat sovint un concepte que comprenia el que avui hom sol entendre per canvi fonològic La diferència que separa iš de š com a realitzacions normals del fonema / š / en moltes contrades del domini català és producte d’un simple canvi fonètic caixa káiše, káše, etc

Així s’oposen, per exemple, les síllabes tòniques a les síllabes àtones, ambdues associades, o no, a d’altres fenòmens correlatius En català hi ha oposició només d’intensitat entre tribu tríbu i tribú tribú en general, però, aquesta diferència sol coincidir amb una reducció vocàlica característica dels dialectes orientals canta káņte i cantar keņtá, compte kómte i comptar kumtá, etc

En l’ortografia usual són emprats diacrítics com l’accent o la dièresi En transcripció fonètica hom els empra per a indicar nasalització ã, obertura ą, tancament ạ, dentalització n, velarització ł, etc En català, després de les normes ortogràfiques del 2016, hi ha els següents mots amb accent diacrític bé, déu, és, mà, més, món, pèl, què, sé, sí, sòl, són, té, ús, vós

La D majúscula llatina prové de l’alfabet grecooccidental, forma arrodonida de la grega clàssica, provinent, al seu torn, de l’alfabet fenici de Biblos i de l’egipci demòtic L’estructura primitiva llatina consisteix en dos traços el primer, vertical, gruixut el segon, semicircular, prim-gruixut-prim, a la dreta Com la B , també la D capital de les inscripcions llatines tenia reforços o petits elements estètics que decoraven l’atac superior i la base de la lletra La inclinació de la ploma i la velocitat del traçat contribuïren a la transformació del ductus de la D capital clàssica majúscula…