Resultats de la cerca
Es mostren 35 resultats
síl·laba feble
Fonètica i fonologia
Síl·laba que presenta una intensitat articulatòria poc forta; són febles les síl·labes inicials àtones i les àtones en general (veremar).
accent
Fonètica i fonologia
Major intensitat, elevació de la veu o augment de durada amb què és pronunciada una síl·laba o un fragment d’una síl·laba anomenat mora (d’un mot o grup de mots) i que li dóna prominència sobre les síl·labes o mores adjacents.
Fonològicament, l’accent és un fenomen que, dins el marc d’un segment de la frase, definible gramaticalment, anomenat unitat accentual, té la funció d’establir un contrast entre diferents segments definibles fonològicament, anomenats unitats accentuables En català, l’accent és un fet formal aplicat a un mot romaní, dinar o a un grup de mots a la casa, portar-me-la que marca el contrast entre una síllaba anomenada síllaba accentuada o tònica i l’altra o altres, anomenades síllabes inaccentuades o àtones Els procediments d’accent per a establir aquest contrast són de dues menes…
àton | àtona
Fonètica i fonologia
Dit del fonema vocàlic, síl·laba o mot relativament mancat d’intensitat acústica, o de freqüència tonal, respecte a algun altre que presenti un grau superior en aquests dos factors.
Es tracta d’un concepte essencialment relatiu, puix que les seves realitzacions requereixen, almenys virtualment, la presència d’algun segment fonemàtic en oposició No és possible de pronunciar una vocal o una síllaba aïllades com a tònica o àtona Altrament, és àtona la síllaba, monofonemàtica, u , enfront de mà , tònica, en “humà”
quantitat
Fonètica i fonologia
Durada d’un so o d’un conjunt de sons que formen síl·laba.
La quantitat té en determinades llengües pertinència fonològica, generalment dins la síllaba Entre les clàssiques cal destacar el sànscrit, el grec i el llatí, on hi havia un desdoblament total o parcial del sistema vocàlic en distingir-se les vocals breus de les llargues, aquestes últimes equivalents, en durada, a dues de breus En llatí, per exemple, s’oposaven les síllabes breus a les llargues, que ho podien ésser per natura o per posició Eren breus o llargues segons la qualitat de llur nucli vocàlic pŏpŭlus , ‘poble’, enfront de pōpŭlus , ‘poll’ Això no obstant, una vocal breu seguida de…
tancat | tancada
Fonètica i fonologia
Dit de l’emissió fonemàtica que ofereix, com a característica distintiva, un grau d’oclusió superior a una altra o a algunes altres emissions fonemàtiques.
També s’anomena així la síllaba travada, que acaba en consonant per exemple, cel, per-dut , etc
signe demarcatiu
Fonètica i fonologia
Element fonològic (fonema o no, múltiple o senzill) que assenyala en una llengua donada la presència o l’absència de delimitació formal entre mots, síl·labes, morfemes, etc.
En català, per exemple, l’aparició del fonema /r/ indica que no es tracta de començament de mot En francès, la síllaba accentuada indica, al seu torn, fi de mot en hongarès, per contra, començament de mot, etc
altura
Fonètica i fonologia
Grau d’elevació en la freqüència vibratòria de les cordes vocals correlatiu del to, la successió del qual, en el conjunt de cada emissió fònica, determina la corba melòdica.
En determinades llengües, anomenades per això tonals com el xinès, presenta una capacitat distintiva referida a la síllaba En moltes d’altres, com ara el català, el to o altura musical opera només a nivell de preposició dins els tipus generals de cadència, anticadència i suspensió avui vindrà / avui vindrà
camp accentual
Fonètica i fonologia
Conjunt de posicions estructurals dins cada mot capaç de rebre l’accent en una llengua determinada.
Hi ha llengües que tenen un camp accentual fix, com és ara l’hongarès, on l’accent apareix sempre a la primera síllaba, o el francès, a l’última d’altres el tenen subjecte a lleis específiques, com és ara el grec o el llatí, l’accent de les quals depèn de la quantitat de les vocals que ocupen les últimes posicions estructurals d’altres, com és ara el català, el tenen lliure, atès que la posició de l’accent no és subjecta a cap llei interna d’ordre fonològic
i
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Novena lletra de l’alfabet català, anomenada i.
La I llatina deriva de la iota grega occidental a través dels alfabets itàlics Des de l’època clàssica la I és constituïda per un sol pal vertical Té reforços estètics inferior i superior, que desapareixen, però, en les formes cursives En aquestes formes apareix, per un costat, l’atac inicial, que prové sovint del nexe amb la lletra anterior per l’altre, la cueta inferior cap a la dreta, que no és, però, constant La forma allargada superior, simplement estètica de primer, esdevé amb el temps privativa de la inicial de paraula en les escriptures nacionals i precarolines La I allargada per sota…