Resultats de la cerca

És una oposició fonològicament rellevant en totes les llengües naturals

En les llengües germàniques, l’oposició entre p, t, k, i b, d, g no es dirimeix en l’absència o la presència de sonoritat, com en les romàniques, sinó en la presència o l’absència del buf aspiratori p h , t h , K h /b, d, g

Les cordes vocals superiors tenen esquelet membranós Les cordes vocals inferiors contenen un fascicle voluminós del múscul tiroaritenoïdal i són part essencial de la glotis com a òrgan de fonació A les cordes vocals hi ha els caps terminals del nervi recurrent regulador del moviment vibratori que caracteritza el to fonamental de la veu dels parlants i imprimeix la sonoritat bàsica al corrent aeri que procedeix dels pulmons Gairebé totes les llengües conegudes fan ús diferencial de la vibració vocàlica oposant l’absència a la presència d’aquest tret Així, en català hom distingeix…

Fou introduït a la fonologia per Roman Jakobson per tal de traslladar les oposicions privatives del lloc d’articulació en els sistemes vocàlics al dels sistemes consonàntics Així, l’oposició que hi ha entre els ordres labial, dental, palatal i velar en les interruptes o oclusives catalanes, on la negació d’un so en dóna necessàriament un altre de determinat —al revés, per exemple, de l’oposició entre sonoritat i sordesa, on la negació de l’una implica l’altra—, pot ésser reduïda, en virtut de les conclusions espectrogràfiques del mateix Jakobson, a una classificació binària si…

Els membres són anomenats correlats Entre les més freqüents cal esmentar la melòdica , que hom troba, per exemple, en el vocalisme grec, on cada fonema ocupa un lloc segons els valors dels seus trets tonals, que canvien al llarg de la seva durada la correlació de timbre , que afecta la localització acústica dels fonemes vocàlics, com ara en català, on hi ha en la varietat central tres ordres palatal, medial i velar, que, en correspondència amb la correlació d’obertura, a base de quatre graus, diferencia tots els fonemes vocàlics la correlació de quantitat , per l’oposició de durada llarga i…

En català, són fricatives, f, v, s, z, š, ž i els allòfons intervocàlics de b, d, g

S'oposa a sonant i a consonant , que d’alguna manera són interrupcions vocàliques Des de la més antiga tradició, les vocals han estat considerades sons purs amb veu pròpia i capaços de formar síllaba per ells mateixos Des del punt de vista fonològic, aquest és el tret que distingeix les vocals dels altres elements necessàriament o potencialment no sillàbics La distinció fonètica i experimental, en canvi, ha estat posada en entredit fins fa relativament poc temps, sobretot en constatar que algunes diferències són només quantitatives Així ocorre, per exemple, en comparar la sonoritat…

La F llatina deriva gràficament de la digamma etrusca i grega no pas de la Φ, forma passada a través dels alfabets itàlics prellatins La F clàssica romana consisteix en un primer traç vertical i en dos traços horitzontals a dalt i al mig, cap a la dreta Presenta reforços estètics als extrems dels tres traços en l’escriptura d' inscripcions monumentals romanes L’escriptura comuna clàssica només manté el reforç base interior de la F , que es desenrotlla notablement, alhora que els altres dos traços, mitjà i superior, ultrapassen també a l’esquerra el traç vertical Per evitar la confusió amb la…