Resultats de la cerca

També són anomenades així les alternances i, en general, el comportament vocàlic d’una derivació, d’un sistema de- sinencial o fins i tot d’un mot aïllat Més en concret, s’anomena vocalisme mínim, segons R Jakobson, un sistema primitiu de vocals a base de i, u, e o a que componen el fonament articulatori dels infants

Els membres són anomenats correlats Entre les més freqüents cal esmentar la melòdica , que hom troba, per exemple, en el vocalisme grec, on cada fonema ocupa un lloc segons els valors dels seus trets tonals, que canvien al llarg de la seva durada la correlació de timbre , que afecta la localització acústica dels fonemes vocàlics, com ara en català, on hi ha en la varietat central tres ordres palatal, medial i velar, que, en correspondència amb la correlació d’obertura, a base de quatre graus, diferencia tots els fonemes vocàlics la correlació de quantitat , per l’oposició de…

En català, són generalment palatal els fonemes š , ž , s , z , y , l , n, i en mallorquí també k i g Dins el vocalisme, s’aplica aquest terme a la sèrie anterior i , ẹ , ę

Així, l’escala d’acuïtat del vocalisme català acuïtat depèn dels següents i aproximats valors freqüencials del segon formant respectiu i 2 050, ẹ 1 700, e 1 650, ẹ 1 580, a 1 100, o 900, ọ 680, u 480 Quant a l’altura musical, cadascun d’aquests fonemes, independentment del seu timbre acústic, pot ésser pronunciat en qualsevol dels tons vocals possibles

La fonamentació en les vibracions vocals opera sobre els harmònics i determina l' altura musical , corba melòdica o entonació per exemple, l’oposició asseverativa-interrogativa surts ara/surts ara d’una mateixa frase en depèn D’altra banda, en fonamentar-se en el volum i forma dels ressonadors bucals, sembla que opera sobre els formants acústics i determina el timbre o qualitat acústica gradualment aguda o greu dels fonemes L’escala d’acuïtat de timbre en el vocalisme català seria, en virtut d’això, i de més agut a menys i, ẹ, ę, e, a, ǫ, ọ, u

Aquest darrer no és general a tot el domini lingüístic manca als parlars occidentals i a l’alguerès La distribució d’ambdues solucions al català central i als altres parlars orientals és relativa i depèn de l’accent d’intensitat, per tal com si la grafia compareix en posició tònica avi, bufar, sal es dóna el primer fonema, mentre que en posició àtona pera, cosa, fusta , es produeix el segon vocal neutra La pronúncia del fonema a presenta màxima obertura maxillar, no gens de labialització i llengua plana, fets que determinen un formant bucal d’un volum superior al de qualsevol altre fonema…

Com que és normal que cada fonema es manifesti mitjançant més d’un allòfon, les seves realitzacions fonètiques solen fluctuar entre una distinció màxima, anomenada allòfon fonamental , i d’altres de secundàries, que són anomenades allòfons accessoris i que poden determinar fins i tot una distinció nulla o neutralització amb un altre fonema del sistema Per exemple, el fonema |g| del català presenta un allòfon fonamental oclusiu, velar, sonor g en angle , un allòfon accessori fricatiu, velar, sonor g en pegar i un altre de neutralitzat oclusiu, velar, sord k, i, per tant, comú a l’allòfon…