Resultats de la cerca

Jesús, acomodant-se al llenguatge del judaisme, que, per expressar una acció divina, solia evitar els verbs actius i preferia no pronunciar el nom de Déu, no ho anuncià dient que “aviat Déu regnaria”, sinó que “el regne del cel era a prop” Era el gran esdeveniment salvador que Déu estava a punt de dur a terme “Entrar” en el regne vol dir ésser comptat entre els qui es beneficiaran d’aquest esdeveniment un cop complertes les condicions exigides “Posseir-lo en herència” vol dir fruir per sempre dels béns que portarà Fora dels tres primers evangelis, aquest…

Els escrits de la primitiva comunitat cristiana, en aplicar-lo a Jesús, expressen la creença en la seva divinitat Fill

Una imatge semblant fou aplicada per Isaïes al “servent de Jahvè"

Esmentada només d’una manera discreta i episòdica anunciació, visitació, Betlem, purificació, fugida a Egipte, visita al temple, noces de Canà, crucifixió, Pentecosta en el conjunt de la literatura neotestamentària, Maria és objecte d’antigues tradicions, segons una de les quals morí a Efes segons una altra tradició morí a Jerusalem, on hi ha el santuari de la Dormició D’altra banda, com a objecte de culte i de veneració ocupà progressivament un lloc singular i eminent en la fe i en la pietat cristianes, tant d’Orient com d’Occident, i hom ha pogut dir que és un cas típic, fins i tot un cas…

Els problemes plantejats per aquest concepte han fet que hagi estat, i sigui, entès teològicament de molt diverses maneres És, però, distint dels conceptes de revelació i d'inerrància o infallibilitat La posició catòlica tradicional afirma que la inspiració afecta tots els llibres considerats canònics, bé que només en llur redacció original, i que l’influx de Déu mou l’autor humà i el dirigeix, sense tanmateix menyscabar-ne la llibertat, en el procés i el resultat total de l’elaboració del llibre, de manera que aquest és l’expressió genuïna i exempta d’error de la doctrina…

La Bíblia presenta la benaurança de Déu com el símbol d’una situació a la qual tot home aspira Jahvè vol que els homes participin de la seva benaurança, i per això la promet al poble que el tindrà per Déu La font de la benaurança sempre és Déu, però el concepte evolucionà segons les èpoques Inicialment consistia en l’acumulació de béns terrenals Aviat hom s’adonà que aquesta benaurança era relativa, i que l’home no podia evitar l’angoixa per la brevetat d’aquest benestar Llavors començà a tenir cos la concepció d’una benaurança ultramundana i eterna La…

En l’Antic Testament Déu crida sovint algú pel seu nom, és a dir, li ofereix de participar dels béns de la salvació La vocació d’Abraham, de Moisès o dels profetes equival a llur elecció En el Nou Testament —on també hi ha crides especials a predicar la fe o a ésser apòstol— la vocació s’estén a tothom, per tal com tothom per gràcia és cridat a la salvació

Així Jesús, als qui el criticaven perquè menjava en companyia de gent de mala fama, els parlava de l’alegria d’un pare el dia que torna el seu fill esgarriat i del mal humor del germà gran, que no vol prendre part en la festa La paràbola era d’ús corrent entre els rabins dels primers segles de l’era cristiana, però entre totes les conegudes sobresurten les de Jesús per la varietat, la naturalitat i la força persuasiva Els tres primers evangelis han transmès una quarantena de paràboles de Jesús, unes revelant el pla de Déu, altres justificant el seu comportament i unes altres…