Resultats de la cerca

La declinació flexiva presenta les diverses possibilitats de flexió d’un article, substantiu, adjectiu o pronom mitjançant les desinències corresponents En llatí i en grec la declinació flexiva defineix totes les possibles variacions de forma i funció dels noms mitjançant els morfemes indicadors del gènere, del nombre i del cas En la majoria de les llengües indoeuropees modernes la declinació flexiva es conserva només fragmentàriament per a indicar el nombre i, de vegades, el gènere o el cas, aquest últim sobretot en els pronoms És conservada en alemany…

Analògicament, també es pot anomenar vocatiu tota forma d’interpellació en les llengües que no tenen formes especials de declinació Mira, noi, no m'amoïnis Joan, afanya't

És el cas del nom, merament enunciat, sense declinar És anomenat també cas recte , per oposició als altres de la declinació, anomenats oblics , que exerceixen altres funcions complementàries en l’oració El nominatiu, com els altres casos, no té pràcticament raó d’existir en les llengües romàniques, havent substituït aquestes les funcions que exercien els casos pel règim de preposicions En català, com en altres llengües romàniques, hi ha restes del nominatiu llatí i dels altres casos de declinació en els pronoms personals jo, tu, nos, vós , en oposició als casos…

L’ablatiu indoeuropeu expressava el punt de partida i l’allunyament i només presentava morfemes propis en la flexió singular dels temes en -o/-e la desinència -d i l’allargament de la vocal temàtica En els altres temes, la desinència d’ablatiu es confonia, en singular, amb la de genitiu en plural, coincidia sempre amb la de datiu, i en dual, amb les de datiu i instrumental-sociatiu L’ablatiu llatí és resultat del sincretisme de tres casos indoeuropeus l’ablatiu d’aquesta llengua, l’instrumental-sociatiu i el locatiu Els temes de la segona declinació llatina conservaren la forma…

La morfologia distribueix els mots en diferents classes o categories, anomenades parts del discurs o de l’oració nom, adjectiu, verb, etc, i explica les variacions que poden experimentar els mots per raó dels accidents gramaticals, com gènere, nombre, declinació, conjugació, etc La gramàtica clàssica usava el terme flexió per a designar la morfologia, i es dividia, a més, en dues altres parts derivació o formació de paraules i sintaxi La flexió es definia com tot canvi en la forma d’un mot per a expressar la seva relació amb altres mots de l’oració El terme morfologia , introduït…

A la base d’aquesta realitat hi ha una relació principal/complement l’origen de la qual, segons Albert Sechehaye, és la frase de dos membres La manera d’expressar aquesta relació és donada per l’estructura o sistema de cada llengua Així, en llatí hom usa la flexió en català i en d’altres llengües romàniques, la preposició, i, d’una manera subsidiària, un cert ordre de collocació si la relació és establerta entre dos termes de la mateixa natura semàntica canya de sucre/sucre de canya Els complements més importants són els del verb, als quals cal afegir els del substantiu, els de l’adjectiu i…

Aquesta definició, molt general, no és tanmateix potser prou, car pressuposa que és possible de fer una distinció neta entre els constituents nominals i els verbals, i, si bé és molt versemblant que aquesta distinció es dóna a totes les llengües, no ha estat demostrat que sigui un fet cert Limitant-nos a les llengües ben estudiades, hom pot dir que la manifestació del cas pot ésser donada per mitjà de la flexió com en el llatí, i com en els pronoms catalans o bé per mitjà de mots auxiliars, del tipus de les preposicions com en el xinès, i com en els substantius catalans És va, de tota manera…

Estudià al seminari de Tortosa i al de Barcelona, on des del 1828 fou professor d’humanitats És autor de diccionaris castellans i llatins, gramàtiques Ortografía de la lengua castellana , 1849 Gramática latina , 1852, preceptives i altres obres que han romàs inèdites com  Observaciones acerca del estilo y diversos géneros y también sobre el lenguaje trópico y figurado , discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, del 1837 L’Acadèmia afavorí la publicació de la seva obra més important, el Diccionari de la llengua catalana amb la correspondència castellana i llatina 1839, que…