Resultats de la cerca
Es mostren 7 resultats
aorist
Gramàtica
Forma del verb que expressa una acció passada sense interessar-se per la seva durada ni per la seva posició respecte a una altra acció (indefinit): digué
o va dir
, a diferència de l’imperfet (duratiu), deia
, i del plusquamperfet (anterioritat), havia dit
.
Així, és afí al futur simple, dirà però no al futur compost, haurà dit És el temps propi de la narració ràpida, mentre que l’imperfet sembla deturar-se en la narració Admet, però, complements de durada parlà tres hores seguides En grec, l’aorist expressava una acció puntual, no necessàriament passada En llatí es confongué amb el perfet dixit , ‘digué’ i ‘ha dit’ En les llengües eslaves és el passat dels verbs perfectius
denominació
Gramàtica
Segons el Cercle Lingüístic de Praga, expressió lingüística del concepte, que no coincideix necessàriament amb la paraula.
predicat
Gramàtica
Element sintàctic essencial de tota oració que té per funció de dir alguna cosa d’un subjecte, l’altre element sintàctic també essencial de l’oració.
El nucli del predicat és necessàriament el verb en forma personal, que pot dur o no complements, i concerta amb el subjecte mitjançant els morfemes verbals de persona i nombre En les oracions El pare dorm, el prat és verd, la nena escriu una carta a la mare , són predicats dorm, és verd, escriu una carta a la mare Quan el predicat expressa una qualitat del subjecte mitjançant un adjectiu o un substantiu adjectivat i un verb copulatiu ésser o verbs similars, el predicat és anomenat nominal o simplement atribut Si expressa una acció del subjecte, rep el nom de predicat verbal En català no…
persona
Gramàtica
Accident o morfema gramatical, comú al pronom i al verb, que fa referència als participants en la comunicació (locutor i interlocutor) i a allò que n’és l’objecte (persones o coses).
D’aquí, tradicionalment, la primera persona jo , referida al qui parla la segona tu , referida al qui escolta i la tercera ell, ella , referida a allò persones o coses de què es parla La primera i la segona persones es refereixen sempre a éssers humans o almenys personificats i necessàriament identificats i presents en la situació, mentre que les altres persones o coses a què hom fa referència amb la tercera persona poden no ésser identificades ni presents Per això, la tercera persona és una persona impròpia d’aquí ve així mateix que sigui usada en verbs no personals plou, neva El plural…
construcció el·líptica
Gramàtica
Construcció que deixa d’enunciar alguna forma perquè el context no l’exigeix necessàriament: L’Antoni vindrà, però en Joan no
(és a dir: en Joan no ‘vindrà’)
.
conjugació
Gramàtica
Ordenació d’un sistema de paradigmes, resultat de fer funcionar tots els morfemes gramaticals del verb: la veu, el temps, l’aspecte, el mode, el nombre i la persona.
Cada verb, en ésser flexionat, s’ordena en un paradigma determinat, el qual es correspon sovint amb el d’altres verbs que presenten una coincidència en llur flexió d’ací neix un criteri que diferencia distintes conjugacions En català n’hi ha tres la primera inclou, en general, els verbs que presenten la terminació - ar a l’infinitiu estimar la segona , els que tenen la terminació - re àtona perdre , - r precedida de vocal tònica dir , - er àtona témer i - er tònica haver i la tercera , els que acaben en - ir sentir , tret de dir Aquestes són les conjugacions dites regulars , bé que…
determinació
Gramàtica
En glossemàtica, dependència entre dos termes, l’un dels quals pressuposa l’altre, però no pas a l’invers; així, en català, l’article exigeix un substantiu, però el substantiu no exigeix necessàriament la presència de l’article.