Resultats de la cerca
Es mostren 23 resultats
plural
Gramàtica
Dit de la realització del morfema gramatical nombre que representa més d’una entitat individualitzada, en oposició al singular, que en representa una de sola.
El català forma el plural dels substantius i dels adjectius afegint, generalment, una s al singular fill fills, blanc blancs, pare pares, feble febles Els acabats en a àtona la canvien en es casa cases Els acabats en vocal tònica afegeixen ns mà mans, rodó rodons En són excepció, que formen el plural només amb s lilà, mamà, mannà, paixà, papà, rajà, sofà, tarannà, xa, bebè, cafè, canapè, comitè, crepè, cupè, fe, mercè, oboè, rapè, te, tupè, vostè, abonaré, calé, clixé, consomé, jaqué, pagaré, peroné, puré, quinqué, ximpanzé, bisturí, esquí, frenesí, fricandó, landó, rondó,…
plural majestàtic
Gramàtica
Forma fictícia de plural amb valor de singular usada per altes jerarquies civils o eclesiàstiques per magnificar la persona que l’empra.
plural de modèstia
Gramàtica
Forma fictícia de plural amb valor de singular usada per oradors o escriptors per atenuar la pròpia personalitat.
quantitatiu | quantitativa
Gramàtica
Dit de l’adjectiu, pronom o adverbi que expressa quantitat sense precisar-la.
En català són quant, molt, tant, poc de dues terminacions, tant al singular com al plural bastant, gaire d’una terminació per al singular i una per al plural més, menys, massa, força, que, gens, prou invariables Tots ells, emprats com a adjectius, llevat de massa, força i que , poden ésser usats també seguits de la preposició de
indefinit | indefinida
Gramàtica
Concepte gramatical oposat al de definit i aplicat sobretot a l’article, als adjectius i als pronoms, als quals confereix una significació d’indeterminació o de vaguetat.
L' article indefinit un, una, uns, unes , que molts gramàtics inclouen més aviat dins les formes adjectivals o pronominals, pot revestir matisos especials de significació, com és ara el de qualitat principal o característica és un gandul/és gandul , el d’allusió emfàtica a qualitats conegudes d’una cosa o persona caldria un Einstein per a resoldre aquest problema ha travessat tot un Pirineu , el d’aproximació quantitativa eren uns cinquanta a menjar i el de substitució emfàtica de l’article definit un home honrat no ho faria, això Entre els adjectius indefinits , alguns…
desinència
Gramàtica
Unitat gramatical que hom col·loca al final dels temes en la declinació i en la conjugació.
Les variacions que implica l’ús de les desinències són motivades per la necessitat d’assenyalar el gènere, el nombre i el cas desinència casual en els noms, i totes les possibles categories gramaticals pròpies del verb persona, nombre, temps, mode, veu i aspecte desinència verbal Per exemple, en català el plural és indicat per mitjà de la desinència -s , l’imperfet d’indicatiu, per mitjà de la desinència - ava o -ia , etc Les desinències, a més, són emprades en la llengua per a facilitar les funcions d’interrelació i interdependència entre els mots d’una mateixa frase per…
persona
Gramàtica
Accident o morfema gramatical, comú al pronom i al verb, que fa referència als participants en la comunicació (locutor i interlocutor) i a allò que n’és l’objecte (persones o coses).
D’aquí, tradicionalment, la primera persona jo , referida al qui parla la segona tu , referida al qui escolta i la tercera ell, ella , referida a allò persones o coses de què es parla La primera i la segona persones es refereixen sempre a éssers humans o almenys personificats i necessàriament identificats i presents en la situació, mentre que les altres persones o coses a què hom fa referència amb la tercera persona poden no ésser identificades ni presents Per això, la tercera persona és una persona impròpia d’aquí ve així mateix que sigui usada en verbs no personals plou, neva El …
vós
Gramàtica
Pronom personal de segona persona emprat en comptes de tu per a adreçar-se a algú de més categoria social o de més edat, a un desconegut, a Déu, als sants, etc (en l’ús actual és sovint substituït per vostè).
Quan és subjecte, exigeix el verb en segona persona del plural l’atribut, però, va en singular
col·lectiu
Gramàtica
Dit d’un terme que, estant en singular, designa una pluralitat d’individus.
Hom diu que un terme en plural o diversos termes reunits és pres en sentit collectiu i no distributiu quan és subjecte d’una proposició indivisa indivís
nombre
Gramàtica
Accident o morfema gramatical que oposa la representació d’una entitat individualitzada (singularitat) a la representació de més d’una d’elles (pluralitat).
El nombre, doncs, dóna lloc a la distinció entre singular i plural Algunes llengües per exemple, el grec presenten també, a més, l’oposició entre dues individualitats nombre dual i més de dues d’elles El nombre és una categoria pròpia de les parts de l’oració que constitueixen el grup nominal substantiu, adjectiu, pronom, article, la qual determina també correlativament, en el pla sintàctic, el nombre del verb