Resultats de la cerca
Es mostren 19 resultats
predicat
Gramàtica
Element sintàctic essencial de tota oració que té per funció de dir alguna cosa d’un subjecte, l’altre element sintàctic també essencial de l’oració.
El nucli del predicat és necessàriament el verb en forma personal, que pot dur o no complements, i concerta amb el subjecte mitjançant els morfemes verbals de persona i nombre En les oracions El pare dorm, el prat és verd, la nena escriu una carta a la mare , són predicats dorm, és verd, escriu una carta a la mare Quan el predicat expressa una qualitat del subjecte mitjançant un adjectiu o un substantiu adjectivat i un verb copulatiu ésser o verbs similars, el predicat és anomenat nominal o simplement atribut Si expressa una acció del subjecte, rep el…
oració
Gramàtica
Unitat mínima de comunicació completa, autònoma sintàcticament, que relaciona i concerta un subjecte (o sintagma nominal) amb un predicat (o sintagma verbal).
És l’element bàsic del llenguatge, la unitat més gran de descripció gramatical D’altres gramàtics l’anomenen també frase, proposició, nexe Pot ésser simple o composta , segons que tingui un o més d’un predicat un verb Les oracions simples , des d’un punt de vista gramatical, poden ésser de predicat nominal predicat atributives atributiu o de predicat verbal predicat predicatives predicatiu aquestes darreres poden ésser de verb sol o predicació completa intransitives intransitiu i de verbs d'estat i de verb amb complement o…
subjecte
Gramàtica
Element sintàctic essencial de tota oració que designa tot allò de què hom pot dir alguna cosa, anomenada predicat, l’altre element sintàctic també essencial de l’oració.
El subjecte fa o suporta l’acció del verb, nucli del predicat El nucli del subjecte pot ésser un nom substantiu, un mot substantivat o un pronom, que poden dur complements o no, i concerta amb el verb mitjançant els morfemes verbals de persona i nombre El subjecte pot no ésser explícit en una oració impersonal i en aquelles oracions en què fàcilment se sobreentengui predicat En gramàtica moderna el subjecte és anomenat també sintagma nominal
predicatiu | predicativa
Gramàtica
Dit de tot element gramatical que pertany al predicat, en fa la funció o el conté.
Hom sol denominar oracions predicatives les que tenen un verb que expressa una acció o un fenomen amb participació del subjecte, en oposició a les oracions atributives, amb verb copulatiu, que expressa una qualitat del subjecte predicat Hom anomena també complement predicatiu aquell que, determinant simultàniament el subjecte i el verb d’una oració, participa de la manera de completar de l’adjectiu i de l’adverbi en aquell home camina descalç , la forma descalç , alhora que completa el substantiu subjecte aquell home , es refereix també al verb camina , en tant que diu de quina…
ordre de mots lògic
Gramàtica
Ordre de mots ajustat al model més habitual d’una llengua.
En català aquest ordre sol ésser subjecte amb els seus complements + predicat + complements del predicat
adjectivació
Gramàtica
Fenomen pel qual un mot (especialment un substantiu) que normalment no té una funció d’adjectiu, passa a assumir aquest ofici.
Hi ha exemples en les oracions on el substantiu pren la funció sintàctica de predicat nominal o d’atribut així en el meu pare és metge , el predicat metge dóna una qualitat al subjecte substantiu, funció pròpia de l’adjectiu metge s’ha adjectivat sense deixar d’ésser essencialment substantiu Fins i tot l’adverbi pot ésser motiu d’adjectivació, en oracions com ell és així
atribut
Gramàtica
Element que serveix per a qualificar i determinar un substantiu.
La qualitat que expressa l’atribut es refereix al substantiu a través d’un verb copulatiu En conseqüència, l’atribut forma part del predicat nominal, i es troba en les proposicions atributives o copulatives és allò que hom predica del subjecte Per tant, té una funció clarament adjectiva, i, en el cas que un substantiu faci d’atribut, aleshores, com que igualment completarà un altre substantiu, restarà adjectivat El meu cosí és arquitecte
datiu
Gramàtica
Cas del paradigma de la flexió nominal d’algunes llengües indoeuropees.
Aquest morfema gramatical fou introduït pels grecs, que tenien del funcionament de la llengua una concepció condicionada per diverses realitats extralingüístiques, i el definiren a partir de la consideració dels “significats” que completava L’anomenaren dotikḗ o bé epistaltikḗ , és a dir, el cas que regien els verbs relacionats amb els conceptes donar o dirigir En el llatí, Varró li donà el nom casus dandi ‘el cas de donar’ Fonamentalment, el datiu servia per a designar la unitat gramatical que completava el nucli del predicat, indicant-ne la direcció o la destinació, però…