Resultats de la cerca

Les variacions que implica l’ús de les desinències són motivades per la necessitat d’assenyalar el gènere, el nombre i el cas desinència casual en els noms, i totes les possibles categories gramaticals pròpies del verb persona, nombre, temps, mode, veu i aspecte desinència verbal Per exemple, en català el plural és indicat per mitjà de la desinència -s , l’imperfet d’indicatiu, per mitjà de la desinència - ava o -ia , etc Les desinències, a més, són emprades en la llengua per a facilitar les funcions d’interrelació i interdependència entre els mots d’una mateixa frase per exemple, la -s…

L’ablatiu indoeuropeu expressava el punt de partida i l’allunyament i només presentava morfemes propis en la flexió singular dels temes en -o/-e la desinència -d i l’allargament de la vocal temàtica En els altres temes, la desinència d’ablatiu es confonia, en singular, amb la de genitiu en plural, coincidia sempre amb la de datiu, i en dual, amb les de datiu i instrumental-sociatiu L’ablatiu llatí és resultat del sincretisme de tres casos indoeuropeus l’ablatiu d’aquesta llengua, l’instrumental-sociatiu i el locatiu Els temes de la segona declinació…

Autor de moltes obres de contingut mitològic i erudit en versos polítics, excellí com a exegeta d’obres i d’autors clàssics la Ilíada , Hesíode, Aristòfanes, Licofront, etc i, sobretot, com a colleccionista de notícies sobre l’antiguitat En aquest sentit, la seva obra més important és el Llibre de les històries , o les Khilíades , conjunt de tretze llibres cadascun dels quals conté mil versos de χιλίας, ‘miler’, que constitueixen una mescla heterogènia de temes literaris, històrics, mitològics i arqueològics

És un precursor de la renaixença literària del s XIX Fou arquebisbe maronita d’Alep 1725-32 Bon coneixedor del siríac, del llatí i de l’italià, ultra de l’àrab, escriví manuals per a l’estudi de la llengua Baḥt al-maṭālib, 1705 etc i un diccionari Iḥkām bāb al-i'rāb min luǧat al-A'rāb, 1718, on inclou lèxic usat pels cristians En el camp de la poesia assajà, amb èxit, l’aplicació de les formes clàssiques àrabs a temes específicament cristians

Pertangué al grup d’educadors que efectuaren, cap al 1920, l’experiència pedagògica de l’Instituto-Escuela de Madrid, que influí sobre la seva preocupació didàctica i claredat d’exposició La seva erudició i rigor metodològic provenen de la seva collaboració al Centro de Estudios Históricos, on treballà, sota la direcció de Ramón Menéndez Pidal Preparà edicions crítiques de clàssics castellans Mateo Alemán, Vicente Espinel, Francisco de Moncada, Diego de San Pedro i feu nombrosos treballs d’investigació El seu Curso superior de sintaxis española 1943, reeditat deu vegades, gaudeix d’un…

Els seus primers estudis lingüístics La morfologia valenciana és la mateixa que la catalana , 1905 Ullada general a la morfologia catalana , 1908, comunicació al Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906 Característiques catalanes usades en lo Reine de València , 1907 defensaven, contra el que era usual en l’ambient cultural valencià de l’època, la unitat de la llengua catalana El 1910 fou encarregat pel Centre de Cultura Valenciana de la redacció d’una Gramàtica elemental de la llengua valenciana 1915, en la qual, com a membre de l’Acadèmia de la Llengua Catalana i pressionat, al…

Estudià dret i lletres a la Universitat de Barcelona Collaborà, entre altres publicacions, en el Diario de Barcelona 1948, El Sol 1850, El Áncora 1852 i La Renaixença , de la qual fou redactor de temes econòmics Membre de diverses entitats econòmiques, fou secretari de l’Institut Industrial i del Foment de la Producció, i a través de la Revista del Fomento de la Producción Española , que dirigí fins el 1882, La Verdad Económica i altres periòdics econòmics, divulgà l’ideari proteccionista El 1854 publicà, en castellà, el llibre de poemes Fuegos fatuos , en el qual inclogué, en català, “Cants…

Féu cursos de comerç i es dedicà a oficis diversos i, simultàniament, estudià llengua i literatura catalanes de manera pràcticament autodidàctica Collaborà des de molt jove a la premsa del País Valencià d’abans de la guerra civil El Luchador i, en català, a El Tio Cuc , El Camí , El País Valencià , publicacions en les quals impulsà l’adopció de l’ortografia de l’Institut d’Estudis Catalans i de després Jornada , Levante , Esclat i altres Com a gramàtic, fou el principal difusor, a través d’una sèrie de manuals, de l’ortografia fabriana al País Valencià durant el franquisme, amb algunes…