Resultats de la cerca
Es mostren 10 resultats
ordre d’una derivada parcial
Matemàtiques
Respecte a una funció original, f, nombre de derivacions parcials que hom ha fet fins a arribar a la derivada en qüestió.
Per exemple, les derivades parcials de ∂ f /∂ x i són les derivades parcials d’ordre 2 , o de segon ordre , de f , i són notades per ∂ 2 f /∂ x j ∂ x i on j = 1, , n
derivada parcial d’una funció en un punt
Matemàtiques
Donada una funció real, f:D⊂ℝn→ℝ, i un punt del seu domini de definició, a=(a1,...,an) ∈D, derivada en el punt ai de les funcions d’una variable fi(xi) = f(a1,...,xi,...,an)
.
La i-èsima derivada parcial de f en el punt a és, doncs, el nombre ∂ f/∂x i a = df i /dx i a i Si aquesta és, al seu torn, derivable, hom pot definir derivades parcials d’ordres superiors , com, per exemple, ∂ 2 f /∂ x i ∂x j = ∂∂ f / ∂x i / ∂ x j
conjunt ordenat
Matemàtiques
Conjunt X
proveït d’una relació d’ordre ≤.
Si la relació d’ordre és parcial, el conjunt OOO X ,≤OOO és parcialment ordenat i, si és total, és totalment ordenat Una relació d’ordre és parcial si compleix les propietats reflexiva x ≤ x , transitiva si x ≤ y i y ≤ z , aleshores x ≤ z i antisimètrica si x ≤ y i y ≤ x , aleshores x = y I és total quan és parcial i, a més, tota parella d’elements és comparable qualssevol que siguin x , y , x ≤ y o y ≤ x
ordre d’una equació diferencial en derivades parcials
Matemàtiques
Ordre de la derivada parcial de major ordre que apareix en l’equació.
àlgebra de Boole
Matemàtiques
Conjunt A en què s’han definit una operació unitària ¬ i dues operacions binàries ∨ i ∧, i amb dos elements distingits 0 i 1, de manera que per tot x, y, z de A se satisfan les següents propietats:
Els subconjunts d’un conjunt donat U formen una àlgebra de Boole amb les operacions de complementació, reunió i intersecció Els elements distingits són el conjunt buit i U En una àlgebra de Boole es pot definir un ordre parcial de la següent manera x ≤ y si, i solament si, x ∧ y = x o, equivalentment, x ∨ y = y Hom ha aplicat l’àlgebra de Boole en teoria de probabilitats, i en el disseny dels circuits elèctrics en què es basen les unitats lògiques dels ordinadors En aquest cas els connectors lògics ∧, ∨ i ¬ són reemplaçats per operacions físiques 1 passa el corrent 0 no passa…
funció computable
Matemàtiques
Funció f : A → ℕ, amb A ⊆ ℕk si és parcial recursiva; o dit altrament, si és computable algorísticament.
relació d’ordre
Matemàtiques
Relació binària R entre els elements d’un conjunt C que és reflexiva, antisimètrica i transitiva.
La parella C, R constitueix un conjunt ordenat És usual la notació ≤per a designar la relació d’ordre desigualtat 5, i a ≤ b és llegit '' a menor o igual a b' , o bé '' a inferior a b' aquesta notació generalitza la coneguda i usual relació “ésser menor que o igual a” que ordena els nombres Unes altres relacions d’ordre importants són la relació d’igualtat, la relació d’inclusió entre conjunts, la relació “ésser divisor de” en els nombres naturals, etc En un conjunt ordenat, són elements notables el màxim , el mínim , el maximal , el minimal , el majorant i el minorant Dos elements…
inclusió
Matemàtiques
Relació d’ordre parcial entre conjunts, notada mitjançant el símbol ⊂(o, a vegades, ⊆), definida per la condició A⊂B (o A⊆B) si i només si tots els elements de A pertanyen a B
.
En aquest cas, hom diu que el conjunt A és inclòs en el conjunt B o que A és un subconjunt de B Si A no és inclòs en B , hom ho denota per A ⊄ B
càlcul diferencial
Matemàtiques
Part de l’anàlisi matemàtica, i, més concretament, de l’anàlisi infinitesimal, que tracta de totes les qüestions relacionades amb els conceptes fonamentals de derivada (ordinària o parcial) i de diferencial d’una funció.
Hom el considera com una teoria conceptual estesa també com a tècnica de càlcul que permet de traduir les propietats geomètriques i físiques de l’espai en forma analítica, independentment del sistema de coordenades concret al qual hom ha referit l’espai
teoria de la computació
Matemàtiques
Branca de les matemàtiques que estudia problemes de decidibilitat.
Com és usual en la història de les matemàtiques, té orígens aparentment molt diferents que finalment conflueixen i permeten d’establir el que esdevé una teoria enormement potent i irrenunciable Cal remarcar-ne el problema diofàntic plantejat per David Hilbert l’any 1900, i el problema de les paraules que sorgí en el món de la topologia algèbrica Es tracta de dos problemes típics de decidibilitat és a dir, aquells en què cal disposar d’un mètode que permeti de decidir una o altra de dues opcions atesa una equació diofàntica, té solució, són equivalents dues paraules donades per endavant L’any…