Resultats de la cerca
Es mostren 28 resultats
parsec

Representació (no a escala) d’un parsec
© Fototeca.cat
Astronomia
Distància a la qual és situat un punt tal que les dues rectes que uneixen el punt amb els dos extrems del semieix de l’òrbita de la Terra formen un angle d’1 segon.
Així doncs, la parallaxi d’un tal punt és d’1 segon d’arc El parsec és una unitat de distància emprada en astronomia, i equival a 3,26 anys llum
revolució sideral
Astronomia
Moviment d’un astre que, partint d’una posició caracteritzada per una certa direcció respecte als estels fixos, el torna a situar a la mateixa posició inicial.
En el cas d’un planeta, una revolució sideral és, doncs, una revolució completa d’aquest al voltant del Sol, i la seva duració constitueix l' any sideral per al planeta considerat El període de la revolució sideral de la Lluna constitueix el mes sideral o període sideral de la Lluna
albedo
Astronomia
Poder de reflexió dels cossos celestes sense llum pròpia.
S'expressa normalment pel quocient entre l’energia reflectida pel cos i l’energia que hi incideix depèn, doncs, de la constitució de la superfície reflectora La forta albedo de la Terra és principalment deguda als núvols, l’observació de llur variació, mesurada per satèllit és d’interès climatològic Els altres planetes amb atmosfera presenten una albedo considerable, destacant Venus albedo 0,76, mesurada pel Pioneer-Venus
càmera CCD
Astronomia
Electrònica i informàtica
Detector de fonts emissores febles, basat en un dispositiu dispositiu acoblat per càrrega
.
Els fotons procedents de l’objecte estudiat incideixen sobre la placa de silici d’un dispositiu CCD un ordinador memoritza el pícsel que ha estat incidit i, posteriorment, reconstrueix una imatge sencera treballa, doncs, en temps diferit Ultra la seva gran sensibilitat ha permès de descobrir els anells d’Urà i els avantatges que comporta la utilització de components d’estat sòlid miniaturització i fiabilitat, són de gran interès per llur sensibilitat en zones no visibles de l’espectre especialment raigs X i infraroig
hipernova
Astronomia
Gran explosió amb què acaba la vida d’un estel de massa excepcionalment gran, d’entre 100 i 150 masses solars.
És, doncs, l’equivalent de la supernova, però amb un alliberament d’energia 100 vegades superior El seu nucli es collapsa directament en un forat negre, i a més es formen dos dolls de plasma que es mouen a una velocitat propera a la de la llum i que emeten una radiació gamma intensa Atès que els estels de massa superior a 100 masses solars són molt poc freqüents, les hipernoves també ho són S'estima que a la Via Làctia es produeix una hipernova cada 200 milions d’anys
crepuscle
Astronomia
Claror que hi ha al firmament durant un cert temps abans de la sortida del Sol o després de la posta.
En el primer cas hom en diu també crepuscle matutí o albada , i, en el segon, crepuscle vespertí o ocàs Durant els crepuscles la llum creix o minva d’una manera gradual Tant l’albada com l’ocàs van acompanyats generalment de canvis poc o molt espectaculars de la coloració i la illuminació de la part del cel per on el Sol surt o es pon Aquests fenòmens són deguts a la refracció i la dispersió de la llum del Sol per les molècules d’aigua i les petites partícules sòlides que hi ha a la baixa atmosfera La durada i les característiques dels crepuscles depenen, doncs, de les…
principi cosmològic antròpic
Astronomia
Principi segons el qual, d’entre tots els conjunts de condicions inicials de la formació de l’Univers que hom pugui pensar, resten exclosos aquells que no haguin pogut conduir casualment al desenvolupament de la vida humana intel·ligent.
El principi antròpic té diverses formulacions La versió forta indica que les lleis de qualsevol Univers han de ser de tal manera que permetin l’existència d’observadors El principi dèbil indica que els valors de determinades constants que marquen les característiques de l’Univers no poden tenir qualsevol valor, sinó només aquell que permeti el desenvolupament de l’ésser humà Ambdues definicions han suscitat una gran controvèrsia científica, que va des de l’afirmació que el principi és tautològic fins que implica la presència d’un programador que hagi ajustat els paràmetres físics Així …
digressió

Digressió d’un estel circumpolar de l’hemisferi nord. A causa de la rotació de la Terra, l’estel determina un moviment aparent (cercle blau) amb quatre punts particulars: les dues culminacions i les dues digressions. Els cercles verticals de digressió màxima (en vermell) són tangents a la trajectòria aparent i perpendiculars al corresponent cercle horari de digressió màxima (φ és l’altura del pol i és igual a la latitud geogràfica del lloc d’observació)
© Fototeca.cat
Astronomia
Màxima desviació angular d’un astre amb relació a un pla de referència, generalment el pla meridià del lloc d’observació.
Aquest mot és especialment emprat en tractar del moviment dels estels circumpolars En considerar el moviment diürn d’un d’aquests estels al voltant d’un dels pols celestes, hom observa l’existència de dues posicions en les quals la seva separació respecte a aquest pol és màxima en azimut coordenades astronòmiques horitzontals i horàries, l’una cap a l’est digressió oriental , i l’altra cap a l’oest digressió occidental En aquestes dues posicions el pla vertical que passa per l’estel cercle vertical és tangent a la trajectòria aparent de l’estel i perpendicular al seu cercle horari Quan un…
teoria de l’estat estacionari
Astronomia
Teoria cosmològica segons la qual l’Univers no té principi ni final i la densitat de matèria és constant; s’adiu, doncs, amb el principi cosmològic perfecte, segons el qual l’Univers presenta sempre, i en tot lloc, el mateix aspecte.
És un model d’Univers pla, expansionant-se a velocitat constant, i en el qual hi una creació continuada de matèria que compensa l’expansió i dona a l’Univers la seva aparença perenne Fou proposada per H Bondi, T Gold i F Hoyle el 1948, però el fet que no és capaç d’explicar la radiació còsmica de fons l’ha bandejada, de tal forma que fins i tot els seus autors l’han abandonada, en benefici de la teoria del big-bang
Ganimedes
Astronomia
El més gran i més brillant dels satèl·lits galileians de Júpiter, descobert per Galileu el 1610.
El diàmetre és de 5 256 km, per la qual cosa és el satèllit més gran del sistema solar el radi orbital és de 1 070×10 3 km, té una massa 2,2 vegades superior a la de la Lluna i hom el podria veure a ull nu si la gran brillantor de Júpiter no en pertorbés l’observació El període de rotació, de 7,15 dies, coincideix amb el de revolució entorn de Júpiter és, doncs, un cas de rotació capturada , com el de la Lluna És molt probable que Ganimedes tingui atmosfera Hom suposa que l’escorça superficial d’aquest satèllit és formada principalment per glaç, i que les zones més fosques que…