Resultats de la cerca

Estudià a Princeton i treballà d’astrònom ajudant a l’observatori de Cambridge Anglaterra Tornà als EUA el 1905, on fou professor i després director de l’observatori de Princeton i astrònom de l’observatori de Mount Wilson El 1913, estudiant els estels pròxims al Sol, descobrí una important relació entre les lluminositats i els tipus espectrals dels estels Per a representar gràficament aquesta relació, ideà un diagrama amb independència d’EHertzsprung, anomenat diagrama de Hertzsprung-Russell Estudià també els sistemes dobles eclipsants Juntament amb Vogt, enuncià un important…

Quan les coordenades són l’índex de color i la magnitud absoluta visual, el diagrama és anomenat diagrama HR color-magnitud , quan són l’índex de color i la lluminositat, diagrama HR color-lluminositat , i quan són la temperatura efectiva i la magnitud absoluta bolomètrica, diagrama HR teòric La majoria dels punts són situats en una banda llargaruda anomenada seqüència principal a sobre hi ha una agrupació corresponent als estels gegants , una que inclou els estels supergegants , i una altra agrupació, situada a sota, correspon als nans blancs Aquest diagrama és emprat per a estudiar l’…

Els espectres van des del tipus G5 fins al M1, i el seu color és groc o vermell A causa de les seves dimensions elevades, la seva brillantor intrínseca és de cent a mil vegades més gran que la dels estels de la seqüència principal que pertanyen al mateix tipus espectral La seva densitat, al contrari, és molt petita, puix que la massa és la mateixa que la dels estels corresponents de la seqüència principal Aquests estels són en un estat de la seva evolució més avançat que el dels astres de la seqüència principal La transformació d’un astre en un gegant vermell s’esdevé quan el 10% del seu…

Enginyer químic, des del 1902 es dedicà únicament a l’astronomia Fou el creador de la majoria de les teories que han servit de base a la moderna astrofísica estellar El 1905 ideà, al mateix temps que Russell, el diagrama que porta llur nom

Abans de l’establiment del sistema UBV , hom emprava l’anomenat índex de color internacional , igual a la diferència entre les magnituds aparents fotogràfica i fotovisual, m f g - m f v En el sistema UBV , l’índex de color és donat, generalment, per la diferència B-V entre les magnituds aparents mesurades en el blau de longitud d’ona 440 nm i en el verd groguenc o visible, de longitud d’ona 550 nm Hom empra també els índexs de color U-B U és la magnitud aparent mesurada en l’ultraviolat de longitud d’ona 365 nm L’índex de color dóna una idea de la temperatura superficial de l’astre i, atès…

En el cas dels astres que pertanyen al sistema solar, hom pren com a línia de base el radi equatorial de la Terra, i la parallaxi és anomenada parallaxi diürna o geocèntrica En el cas d’astres no pertanyents al sistema solar, hom pren com a línia de base el semieix de l’òrbita de la Terra, i la parallaxi és anomenada parallaxi anual A partir de la parallaxi d’un astre i només amb procediments trigonomètrics, hom pot determinar la distància de l’astre a la línia de base Aquest procediment trigonomètric per a mesurar distàncies estellars no pot ésser utilitzat per als astres situats més enllà…

Es basa en la brillantor intrínseca de l’estel i comprèn, en ordre decreixent de lluminositat, les classes I supergegants brillants, II gegants brillants, III gegants normals, IV subgegants, V estels de la seqüència principal, VI subnanes i VII nanes blanques Forma, juntament amb la classificació per tipus espectral, l’anomenada classificació de Morgan-Keenan

La vida d’un estel és determinada per les reaccions de fusió nuclear que es produeixen al seu interior, per les quals uns elements químics es transformen en uns altres, i determinen la temperatura, la lluminositat i el radi de l’estel Al llarg de la seva evolució, l’estel recorre una certa trajectòria, seguint el diagrama de Hertzsprung-Russell Després de formar-se a partir del collapse d’un núvol de matèria format bàsicament d’hidrogen, amb una petita part d’heli i traces d’altres elements, l’estel assoleix al seu nucli temperatures prou elevades per a començar les reaccions…

Hom troba un estel sobre la seqüència principal en aquella fase de la seva existència durant la qual transforma l’hidrogen en heli El nombre d’estels que pertanyen a la seqüència principal és més gran que el dels estels que pertanyen a qualsevol de les altres regions del diagrama esmentat El Sol n'és un exemple, i és situat quasi equidistant dels seus extrems La durada de l’estada d’un estel sobre la seqüència principal depèn de la seva massa, i és més curta com més gran és aquesta Per al Sol aquesta durada pot ésser superior als 10 1 0 anys