Resultats de la cerca
Es mostren 11 resultats
g
Escriptura i paleografia
Setena lletra de l’alfabet català, anomenada ge [pl ges].
La G majúscula llatina deriva gràficament de la C amb un afegitó inferior que es retreu endins La G clàssica de les inscripcions romanes consta, doncs, d’un semicercle a l’esquerra lleugerament tancat per dalt i que té l’extrem inferior corbat endins El ductus de la G capital rústica elegant consta de tres traços, l’ordre dels quals era primer, el semicercle que comprèn l’esquena i la base segon, el traç complementari que baixa tangent cap a la dreta i tercer, la part superior, lleument convexa, amb tendència, però, a l’horitzontalitat Amb la cursivització hom tendí sovint a unir en un de sol…
lletra
Escriptura i paleografia
Cadascun dels signes que representen els sons d’un llenguatge.
Les lletres són compostes per traços executats segons un ordre força constant, però que, malgrat tot, ha variat durant el curs dels segles L’anàlisi d’aquests traços i de llurs característiques permet de destriar-ne els elements integrants i els factors de transformació paleografia Per a descriure els traços hom usa una terminologia analògica del llenguatge corrent pal, asta, corba, angle, punta, cercle, llaç, etc o figurat, com és ara instruments casolans mànec, nansa, ganxo, etc o parts del cos humà o animal cos, braços, cama, cua, bec, ventre, ull, esquena, etc No tractant-se de figures…
b
Escriptura i paleografia
Segona lletra de l’alfabet català, anomenada be.
La B majúscula llatina prové de la B grega clàssica, que al seu torn deriva de formes semítiques passades al fenici i a l’hebreu beth , que significa ‘casa’ o ‘tenda’, derivada del jeroglífic que sembla representar el pla d’una casa L’evolució de la B llatina fou més ràpida que no pas la de la A i presenta algunes peculiaritats notables La seva estructura primitiva, escrita amb ploma ampla, consistia bàsicament en tres traços el primer, vertical, gruixut el segon i el tercer, semicirculars, prims-gruixuts-prims, juxtaposats l’un sota l’altre a la dreta La B capital de les inscripcions…
r
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Divuitena lletra de l’alfabet català, anomenada erra [pl erres].
La R llatina majúscula prové de la forma que havia pres en el grec occidental, el qual havia afegit un traç oblic a la forma primitiva del fenici, de l’etrusc cercle cap a l’esquerra i del grec clàssic, que no presentaven encara aquell traç oblic La R clàssica romana és formada per tres traços un de llarg vertical, un altre de semicircular a la meitat superior dreta del primer, i un traç recte oblic que surt de la base del semicercle cap a la dreta i acaba quelcom corbat Cadascun d’aquests traços era executat en un temps El primer traç acostuma a tenir un reforç a la base En intervenir la…
c
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Tercera lletra de l’alfabet català, anomenada ce [ces].
La C llatina deriva gràficament de la C etrusca, transformació de la Γ grega, arrodonida i inclinada cap a l’esquerra Prescindint de la confusió de sons oclusius palatals sord i sonor, comesa inicialment pels etruscs i resolta després per aquests i pels llatins amb la distinció de C , K , Q , d’una banda, i de G , de l’altra, l’evolució gràfica de la C és bastant simple, comparada amb la d’altres lletres La C clàssica és un semicercle una mica tancat, obert a la dreta només presenta reforços estètics en l’escriptura capital romana d’inscripcions monumentals En l’escriptura comuna clàssica,…
e
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Cinquena lletra de l’alfabet català anomenada e.
La E majúscula llatina deriva directament de la E grega, procedent, al seu torn, dels alfabets fenicis La E clàssica de les inscripcions romanes consta d’un traç vertical i de tres traços horitzontals situats, l’un a la base del pal vertical, l’altre al damunt, i l’altre al centre El ductus de la E capital rústica elegant segueix l’ordre dels quatre traços descrit, el primer, prim, i els altres tres, gruixuts Aquesta E no té reforços estètics si no és en l’escriptura monumental d’inscripcions Ben aviat els primitius traços un i dos es feren units en un sol temps, i en resultaren una corba a l…
p
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Setzena lletra de l’alfabet català, anomenada pe [pl pes].
L’estructura inicial de la P passà al llatí d’unes formes gregues arcaiques arribades a Itàlia abans del període clàssic La P llatina es compon d’un traç vertical i d’un semicercle adossat a la part superior dreta Té reforços estètics a dalt i a baix del traç vertical En l’escriptura comuna clàssica el reforç interior tendeix a unir-se d’un sol traç amb el vertical formant una corba més o menys marcada El segon traç, com a record de la forma original arcaica, sovint no tanca per sota, ans tendeix a obrir-se totalment en una línia diagonal Amb el pas a l’escriptura comuna nova o semiuncial, la…
d
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Quarta lletra de l’alfabet català, anomenada de [pl des].
La D majúscula llatina prové de l’alfabet grecooccidental, forma arrodonida de la grega clàssica, provinent, al seu torn, de l’alfabet fenici de Biblos i de l’egipci demòtic L’estructura primitiva llatina consisteix en dos traços el primer, vertical, gruixut el segon, semicircular, prim-gruixut-prim, a la dreta Com la B , també la D capital de les inscripcions llatines tenia reforços o petits elements estètics que decoraven l’atac superior i la base de la lletra La inclinació de la ploma i la velocitat del traçat contribuïren a la transformació del ductus de la D capital clàssica majúscula…
t
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vintena lletra de l’alfabet català, anomenada te [pl tes].
La T llatina majúscula prové de les formes de creu i d’aspa del fenici i de l’hebreu antic, formes que perderen el braç superior de la creu en passar al grec, a l’etrusc i als alfabets itàlics La T romana clàssica consta de dos traços, l’un vertical, acabat amb un reforç, i l’altre horitzontal, que cobreix el primer Les formes cursives clàssiques i noves romanes han incorporat el reforç al traç vertical arrodonint-ne l’extrem cap a la dreta El traç horitzontal superior té tendència a desplaçar-se cap a la dreta No és rara l’ondulació que, en desenvolupar el punt d’atac, tendeix a formar una…
v
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vint-i-dosena lletra de l’alfabet català, anomenada ve [pl ves].
Les lletres Y, V, U, W, tenen el mateix origen gràfic, és a dir, l'ípsilon grega, que conservà la forma Y en el grec clàssic, però que perdé el traç inferior en el grec occidental, i així passà la forma V a alguns alfabets itàlics, entre els quals el llatí Cap al segle I el llatí recuperà la Y grega, tot mantenint la V amb so d' u No fou sinó molt més endavant, després de l’aparició de la forma U , que la forma antiga de la V serví per a distingir en les llengües germàniques segle XI i romàniques segle XV el so de v consonant contraposat al de la u vocal També cap al segle X aparegué en els…