Resultats de la cerca
Es mostren 9 resultats
cal·ligrafització
Escriptura i paleografia
Procés regressiu de l’escriptura corrent d’un període o d’una regió determinada, que consisteix a fixar les formes ràpides cursives en formes artificioses i estereotipades.
A l’antiguitat i a l’edat mitjana aquest procés tingué lloc sovint en les cancelleries dels sobirans, i també en alguns grans scriptoria monàstics i catedralicis S'oposa a la cursivització
escriptura carolina
Escriptura i paleografia
Tipus d’escriptura minúscula que caracteritza la reforma cultural de l’imperi Carolingi.
La seva gènesi fou el resultat d’un llarg procés d’estilització de les escriptures en ús, operada pels escriptoris dels monestirs situats entre el Rin i el Loira, durant els segles VIII i IX Els avenços bàsics de la nova escriptura —fixació dels tipus, agrupament racional i claredat de lectura— poden observar-se ja en les de Corbie Picardia i de Tours, sota els abadiats respectius de Maurdramne 772-780 i de Fredegari 806-834 A l’impuls de la cancelleria carolíngia, la nova lletra es propagà, durant el segle XI, per tot l’Occident L’època clàssica de l’escriptura carolina va des de la segona…
velocitat d’escriptura
Escriptura i paleografia
Traçat ràpid que fàcilment condueix a la cursivització de l’escriptura.
És facilitada per un instrument dur
escriptura uncial
Exemple d'escriptura uncial en un manuscrit del s IV que conté les cartes de Cebrià de Cartago
© Fototeca.cat
Escriptura i paleografia
Tipus d’escriptura llatina i grega que es caracteritza per les formes arrodonides d’algunes lletres, que es diferencien de les anguloses corresponents de la capital romana.
L’escriptura uncial és de mòdul gran i de perfils contrastats Les lletres més característiques són a d e m específiques, h q de la semiuncial o minúscula romana, i g t u amb traçat especial El qualificatiu d’uncial és d’origen romà popular, però hom no sap quina mena de lletres indicava els erudits del segle XVIII l’atribuïren a aquest tipus d’escriptura L’origen de les formes uncials sembla ésser un esforç conscient de reduir a calligrafia algunes formes cursives de la capital romana en un estadi menys evolucionat, però, que la cursivització que produí la denominada semiuncial…
g
Escriptura i paleografia
Setena lletra de l’alfabet català, anomenada ge [pl ges].
La G majúscula llatina deriva gràficament de la C amb un afegitó inferior que es retreu endins La G clàssica de les inscripcions romanes consta, doncs, d’un semicercle a l’esquerra lleugerament tancat per dalt i que té l’extrem inferior corbat endins El ductus de la G capital rústica elegant consta de tres traços, l’ordre dels quals era primer, el semicercle que comprèn l’esquena i la base segon, el traç complementari que baixa tangent cap a la dreta i tercer, la part superior, lleument convexa, amb tendència, però, a l’horitzontalitat Amb la cursivització hom tendí sovint a unir…
a
Escriptura i paleografia
Nom de la primera lletra de l’alfabet català, a, A.
La A majúscula llatina prové de l’alfabet grec, probablement a través de l’etrusc La A grega deriva, com a signe gràfic, de la primera lletra de l’alfabet fenici 'lp que significa ‘cap de brau’, equivalent a l' àlef hebreu La A llatina ha sofert evolucions importants escriptura L’estructura fonamental consisteix en tres traços el primer, baixant a l’esquerra, prim el segon, baixant a la dreta, gruixut el tercer, horitzontal i prim, al centre La manca del traç horitzontal en l’escriptura capital romana que, en canvi, s’ha conservat a través de les inscripcions monumentals i que reduí la A als…
b
Escriptura i paleografia
Segona lletra de l’alfabet català, anomenada be.
La B majúscula llatina prové de la B grega clàssica, que al seu torn deriva de formes semítiques passades al fenici i a l’hebreu beth , que significa ‘casa’ o ‘tenda’, derivada del jeroglífic que sembla representar el pla d’una casa L’evolució de la B llatina fou més ràpida que no pas la de la A i presenta algunes peculiaritats notables La seva estructura primitiva, escrita amb ploma ampla, consistia bàsicament en tres traços el primer, vertical, gruixut el segon i el tercer, semicirculars, prims-gruixuts-prims, juxtaposats l’un sota l’altre a la dreta La B capital de les inscripcions…
d
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Quarta lletra de l’alfabet català, anomenada de [pl des].
La D majúscula llatina prové de l’alfabet grecooccidental, forma arrodonida de la grega clàssica, provinent, al seu torn, de l’alfabet fenici de Biblos i de l’egipci demòtic L’estructura primitiva llatina consisteix en dos traços el primer, vertical, gruixut el segon, semicircular, prim-gruixut-prim, a la dreta Com la B , també la D capital de les inscripcions llatines tenia reforços o petits elements estètics que decoraven l’atac superior i la base de la lletra La inclinació de la ploma i la velocitat del traçat contribuïren a la transformació del ductus de la D capital clàssica…
c
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Tercera lletra de l’alfabet català, anomenada ce [ces].
La C llatina deriva gràficament de la C etrusca, transformació de la Γ grega, arrodonida i inclinada cap a l’esquerra Prescindint de la confusió de sons oclusius palatals sord i sonor, comesa inicialment pels etruscs i resolta després per aquests i pels llatins amb la distinció de C , K , Q , d’una banda, i de G , de l’altra, l’evolució gràfica de la C és bastant simple, comparada amb la d’altres lletres La C clàssica és un semicercle una mica tancat, obert a la dreta només presenta reforços estètics en l’escriptura capital romana d’inscripcions monumentals En l’escriptura comuna clàssica,…