Resultats de la cerca

A més, però, de la lògica pròpiament dita, actualment hom inclou sota el títol de lògica les investigacions metalògiques, les quals comprenen la teoria de la deducció o estudi de les propietats dels conjunts d’axiomes i la semàntica formal D’altra banda, no tot el que ha figurat històricament sota el nom de lògica —com és ara la hegeliana— entra avui dins l’àmbit d’aquesta, ni totes les investigacions pròpiament lògiques han estat consignades com a tals Malgrat aquesta dificultat, existeix una unitat bàsica de temàtica, separable de la filosofia, que…

Així, la lògica de la mecànica quàntica és el càlcul reticular dels subespais tancats d’un tal espai de Hilbert, on la intersecció o mínim és la intersecció conjuntista ordinària, la negació o complementari és el complement ortogonal i la unió o màxim de dos subespais és el subespai més petit que els conté tots dos s’obté un reticle que no és modular i que dóna, per tant, una lògica molt apartada de la clàssica en què el reticle és distributiu En aquesta lògica, la incoherència no implica necessàriament contradicció encara que aquesta sempre implica…

La doctrina de l’apòfansi ha estat el fonament de la lògica aristotèlica, puix que aquesta considerava que la forma essencial del pensament era l’atribució d’un predicat a un subjecte, del qual resulta una proposició veritable o falsa

Quan tots els elements d’una lògica de proposicions són crisipians, hom diu que la lògica és crisipiana Tota lògica bivalent principi de bivalència és necessàriament crisipiana, però no a l’inrevés La qualitat d’ésser crisipiana una lògica és de caire sintàctic Des d’un punt de vista semàntic hom pot dir que una lògica és crisipiana quan satisfà el principi de bivalència

Aquest principi fou enunciat en el cas del càlcul de proposicions, de forma explícita, per primera vegada, a l’escola estoica de Megara lògica i, concretament, per Crisip, si bé ja Aristòtil en De Interpretatione l’havia analitzat i discutit àmpliament Sintàcticament parlant implica les lleis del tercer exclòs, de no-contradicció i de la doble negació, les quals, en lògiques no bivalents, poden esdevenir falses

Hom l’anomena també disjunció inclusiva per a distingir-la de la disjunció exclusiva , simbolitzada per ↮ En el llenguatge corrent, hom acostuma a utilitzar la preposició “o” indistintament per a referir-se a una o a l’altra, bé que l’expressió “o bé o bé" designa la segona amb més propietat En la lògica clàssica, les proposicions disjuntives constitueixen una classe de les proposicions formalment hipotètiques, i hom en parla també com de judicis disjuntius

Hom en diu trivalent, tetravalent, etc , segons que siguin tres, quatre, etc , els valors que hi siguin admesos d’altra banda, si aquest nombre de valors és finit, hom parla de lògica finitament polivalent i de lògica infinitament polivalent, si el dit nombre de valors és infinit La lògica polivalent, pròpia del s XX bé que hom en cerca antecedents en Aristòtil i en Guillem d’Occam, amb relació al problema dels futurs i futuribles, s’oposa al principi tradicional del non datur tertium i és típicament exemplificable en l’acceptació que, per exemple, una…

Els seus membres es caracteritzen per un estudi de la lògica moderna marcat per una tendència deductivista extrema i una inclinació al positivisme lògic o a l’empirisme científic En són representants destacats, juntament amb Jan Łukasiewicz i el seu deixeble Alfred Tarski , Zygmunt Zawirski 1882-1948, Lenon Chwistek 1884-1944 i Stanislaw Leśniewski 1886-1939, així com Tadeusz Kotarbiński 1886-1981, preocupat també pels problemes de la teoria del coneixement i de la metodologia de les ciències L’iniciador de l’escola fou pròpiament el vienès Kazimierz Twardowski 1866-1938, del…