Resultats de la cerca
Es mostren 41 resultats
camena
Religions de Grècia i Roma
Mitologia
En la mitologia romana, cadascuna de les nimfes de les fonts, identificades aviat amb les muses gregues; les camenes eren adorades en un bosc prop de la porta Capena.
Bel·lona
Mitologia
Deessa romana de la guerra.
Per la semblança dels atributs, arribà a ésser identificada amb la divinitat grega Enio Segons dues tradicions, és la muller o la germana de Mart És representada sempre damunt un carro amb les mans armades
Bon Event
Mitologia
Divinitat romana de les bones collites que després esdevingué el déu de la bona sort i dels èxits.
Prosèrpina
El rapte de Prosèrpina , de l’escultor barroc Bernini (1598-1680)
© Corel Professional Photos
Mitologia
En la mitologia romana, divinitat dels inferns, corresponent a la grega Persèfone
.
Hom creu que el seu culte, centrat a la regió de Tàrent, s’introduí en la poesia, més que no pas en la religió romana, a partir de la consulta dels Llibres Sibillins 249 aC El mite d’aquesta divinitat inspirà diverses composicions musicals de Monteverdi Proserpina rapita , 1630, GBLulli 1680, Paisiello 1803, Saint-Saëns 1887, etc
Minerva
Testa romana de la deessa Minerva conservada al Museu Arqueològic de Tarragona
© Fototeca.cat
Mitologia
Antiga divinitat itàlica.
La seva figura, que entrà probablement a través dels etruscs, fou immediatament identificada amb la de la dea grega Atena Venerada ja en temps dels Tarquinis, formà part de la Tríada capitolina, juntament amb Júpiter i Juno, i li fou dedicat un temple al Capitoli 509 aC Per influència grega, passà d’ésser protectora dels artesans a ésser la divinitat guerrera i tutora de la llibertat ciutadana En l’art, la deessa apareix gairebé amb els mateixos trets que caracteritzen Atena, potser amb algunes…
Atles

Atles Farnese, còpia romana de marbre del segle II d'una escultura hel·lenística d’Atles (Museu Arqueològic Nacional de Nàpols)
Carlo Raso (CC0)
Mitologia
Un dels titans, la genealogia del qual és molt diversa: fill de Jàpet i de Clímene o d’Àsia; d’Èter i de Terra o d’Hémera; d’Urà o de Neptú i de Clit.
Fou pare de les Plèiades , de les híades, de Calipso, d’Hèsper i d’Hias El prudent Atles, digué Homer, aguanta les altes columnes que separen la terra i el cel Segons Hesíode, Atles fou condemnat a aguantar el cel perquè havia pres part en la guerra dels titans contra els déus Després s’estengué la idea que era una muntanya amb la base arran de mar i el cap entre els núvols que hom situà a l’Àfrica del nord A l’època romana hom creia que Atles fou convertit en una muntanya per Perseu a qui havia refusat l’hospitalitat mostrant-…
Cacus
Mitologia
En la mitologia romana, antiga divinitat del foc.
Una llegenda molt estesa el feia fill de Vulcà, i el descrivia com a bandoler monstruós que vomitava foc i habitava a les coves de l’Aventí fou mort per Hèrcules, aïrat pel fet que Cacus li havia robat uns bous del ramat de Gerió
Victòria
Mitologia
Divinitat romana, personificació de la victòria, anàloga a la grega Níkē
.
Vers la fi de la república simbolitzava les victòries assolides pels generals romans en època d’August assumí el concepte de Victòria Augusta com a base del poder militar de l’emperador En aquest darrer sentit hom la troba en connexió amb la teologia solar
Rea Sílvia
Mitologia
Una tradició la fa filla de Rea, mentre d’altres la fan descendent seva més llunyana Tingué amors clandestins —hom admet generalment que fou amant de Mart—, i en evidenciar-se el seu embaràs fou empresonada Alliberada de la mort immediata gràcies a la intervenció de la seva cosina Anto, fou morta després del part o alliberada pels seus propis fills, segons les tradicions
Tarpeia
Mitologia
En la llegenda romana, filla d’Espuri Tarpeu, custodi de la roca capitolina.
Durant el setge de la ciutat pels sabins, Tarpeia s’oferí a obrir la porta de la roca als enemics a condició que li donessin els braçalets i els anells Els sabins, però, l’occiren amb llurs escuts Hom creu que, en els seus orígens, Tarpeia degué ésser una divinitat del mont Tarpeu, o roca Tarpeia , que designava un espadat del Capitoli on eren estimbats, des dels temps més antics fins al s I de l’Imperi, els culpables de delictes contra l’estat