Resultats de la cerca

Ultra la poesia Versi sciolti, 1757 Tragedie, 1771, conreà la història literària i, sobretot, la crítica A Lettere virgiliane 1757 atacà Dant i també la poesia acadèmica del s XVIII Ha estat considerat l’introductor de la Illustració a Itàlia

A Roma fou redactor de “La Riforma” La seva obra literària, desenvolupada en el clima de la scapigliatura , es caracteritza per la recerca d’una nova tècnica estilística L’altrieri nero su bianco 1868 i Vita di Alberto Pisani 1871 són importants sobretot per l’habilitat estilística De l’època romana són La colonia felice 1874 i La desinenza in A 1878, els trets essencials de les quals són l’humor subtil i l’estil refinat

Participà en el moviment de la Jove Itàlia i en la revolució del 1830 formà part del govern provisional de Milà durant la revolució del 1848 Diputat del parlament italià 1852-61, seguí el grup liberal catòlic de Gioberti i de Balbo Escriví Margherita Pusterla 1838, novella patriòtica, i poemes, assaigs literaris sobre els romàntics i una Storia Universale 1838-46

Llicenciat en lletres, es dedicà alguns anys a l’ensenyament La seva poesia, de fortes arrels hermètiques, tendeix, no obstant això, al realisme De la seva producció cal destacar Frontiera 1941, Diario d’Algeria 1947, que recull la seva experiència d’oficial d’infanteria a Grècia i Sicília, presoner el 1945, en el tercer recull, Gli strumenti umani 1965 el seu compromís moral i civil es fa encara més palès Després d’un llarg silenci publicà Un posto in vaccanza 1971, poema de la crisi de qui reconeix el pas del temps

D’una posició postcarducciana passà a escriure poesia futurista II Purosangue , 1919 Lligat a l’avantguarda del seu temps ACasella, GDe Chirico, ASavinio publicà narrativa sovint impregnada de realisme màgic La vita intensa , 1919 La vita operosa , 1920 La scacchiera davanti allo specchio 1922, Eva ultima , 1923 Gente nel tempo , 1937, etc, corrent el nom del qual encunyà, a més d’ésser-ne un dels primers teoritzadors, en particular en la revista 900 1926-29, que fundà juntament amb CMalaparte Fou també notable la seva producció teatral, influïda per LPirandello Siepe a Nordovest , 1919…

Militar al servei de Francesco Sforza, estudià a Màntua i a Florència 1457-61 A Roma, feu amistat amb Pomponio Leto i escriví In Bessarionis laudem , el diàleg De flosculis quibusdam linguae latine ad Laelium i el discurs De laudibus bonorum artium ad Pium II PM 1464 Més tard, en unió amb d’altres humanistes, es rebellà contra Pau II i fou empresonat i torturat En obtenir la llibertat, enllestí el tractat De principe i l’envià dedicat als Gonzaga de Màntua 1471, per als quals havia escrit ja la Historia urbis Mantuae 1469 Volent fer-se grat novament al papa, redactà…

Sostingué una polèmica amb Annibale Caro i fou condemnat 1560 per la inquisició Viatjà per França, Suïssa i Àustria Traduí a l’italià i comentà la Poètica d’Aristòtil 1570

Inspirador i teoritzador del moviment futurista, en redactà el primer manifest el 1909 Escriptor en poesia i en prosa molt fecund, propugnà el trencament dels esquemes literaris tradicionals i de la sintaxi com a estructura fonamental de la llengua La seva obra, molt compromesa, s’inserí en l’actualitat dels esdeveniments polítics de la primeria del s XX Al Manifesto tecnico della letteratura futurista 1912, coincident amb la conquesta de Líbia pels italians, celebrà la guerra com “l’única higiene del món” i formulà un ideal estètic que s’expressava en les “folles escultures que la nostra…

De família sefardita, estudià a la Universitat de Torí, on es llicencià el 1950 Ensenyà a Trieste i, des del 1960, fou catedràtic de filologia romànica a la Universitat de Pavia Fou codirector de diverses publicacions especialitzades, d'entre les quals sobresurt la revista Strumenti critici Publicà antologies i edicions crítiques, i coordinà miscellànies, reculls, etc, com ara  Lingue, stile e società 1963 Capdavanter de l'estructuralisme a Itàlia, els seus interessos abastaren pràcticament totes les èpoques i també, molt especialment, el camp de la teoria literària Tingué així mateix una…

Ambientà les seves obres en el món popular proletari milanès dintre de les directrius neorealistes, amb una barreja singular de llengua i dialecte S'inicià amb els contes Il dio di Reoserio 1954, Il ponte della Ghisolfa 1958 i La Gilda del Mac Mahon 1959 i les novelles Il fabbricone 1961 i La catedrale 1974 Conreà també la poesia L’amore 1968, Nel tuo sangue 1973, Diademata 1986 i el teatre La Maria Brasca 1960, La monaca di Monza 1967, Erodiade 1969, SdisOré 1991, a més de versions actualitzades de tragèdies clàssiques Amleto 1972, Macbetto 1974, Edipo 1977 Aportà també contribucions…