Resultats de la cerca

És un procés freqüent que afecta més de 200 milions de persones d’arreu del món N'hi ha de diversos tipus diabetis tipus I o juvenil , o insulinodepenent , en què hi ha una destrucció de les cèllules β del pàncrees les productores d’insulina que comporta una manca total de l’hormona De causa desconeguda, sol començar abans dels 25 anys, en alguns casos és hereditària i és possible que, en persones predisposades genèticament, hi tinguin un paper desencadenant certs virus o la formació d’anticossos contra les cèllules β Cal habitualment l’administració d’insulina per al tractament d’aquest…

Secundària a un trastorn del sistema hormonal que regula la glucèmia en què una deficiència d’insulina es combina amb un augment de glucagó i altres hormones d’acció contrària a la insulina, provoca una hiperglucèmia amb cetosi i acidosi metabòlica N'actuen com a factors desencadenants les infeccions, errors en la insulinoteràpia, els infarts aguts de miocardi i, en general, qualsevol altra situació patològica que indueixi una reacció hormonal glucagó, catecolamines i cortisona que incrementi la glucèmia tot provocant una mobilització de la glucosa hepàtica davant d’…

Només en molt pocs casos la diabetis guareix completament, com ara s’esdevé quan es tracta de diabetis secundàries a malalties que poden ésser solucionades amb el tractament adequat, o quan deriva de la utilització de fàrmacs l’ús dels quals es pot suspendre Tanmateix, però, gairebé sempre, la malaltia no es pot guarir i només hi ha la possibilitat de seguir un tractament durant tota la vida, els objectius del qual són de normalitzar les alteracions metabòliques existents i prevenir, sempre que sigui possible, les complicacions agudes i les cròniques pròpies de la malaltia En aquest sentit,…

Actualment hom admet la diagnosi de diabetis quan la glucèmia en dejú és igual o superior a 140 mg/dl, almenys en dues determinacions, o bé quan la corba de glucèmia dóna valors iguals o superiors a 200 mg/dl al cap de dues hores i en qualsevol altre punt Els símptomes generals de la diabetis solen ésser la secreció excessiva d’orina poliúria, la set polidípsia, l’amagriment i un excés de gana polifàgia Les diferents manifestacions de la malaltia s’acompanyen també de símptomes característics En el decurs de la diabetis poden aparèixer complicacions diverses la microangiopatia, o lesió dels…

La diabetis mellitus pot presentar diverses causes, ja que el paràmetre fonamental de la malaltia, la hiperglucèmia o nivell de glucosa sanguínia superior al que és habitual, pot ésser deguda a diversos trastorns dels nombrosos mecanismes involucrats en el control de la glucèmia Així, es diferencien diversos tipus de la malaltia, d’un origen diferent i l’evolució dels quals també presenta determinades diferències, per bé que en tots els casos les alteracions metabòliques consegüents són degudes a un mecanisme similar En primer lloc, es diferencien bàsicament dos tipus de diabetis la diabetis…

En progressar la malaltia minva la capacitat funcional del pàncrees, que secreta pocs enzims, i apareix esteatorrea i creatorrea i, finalment, s’instaura una síndrome de malabsorció Sovint es formen calcificacions en el pàncrees i es desenvolupa a poc a poc una diabetis mellitus per destrucció de les cèllules productores d’insulina

La mala utilització de la glucosa per dèficit o manca d’insulina comporta un augment de la utilització i la metabolització de les proteïnes i els greixos de la sang, i incrementa progressivament les concentracions de restes nitrogenades i de metabòlits àcids d’una banda, i de cossos cetònits de l’altra Aquests productes, en combinar-se amb el sodi per a la seva eliminació, provoquen una disminució del pH i de la proporció bicarbonat/àcid carbònic, el resultat de la qual és una acidosi metabòlica

Pot ésser conseqüència d’una resposta temporal del pàncrees enfront d’un estímul determinat o bé d’una producció hormonal, excessiva i mantinguda, per part de la glàndula, originada per un tumor adenoma pancreàtic o insulinoma

La diabetis mellitus provoca una sèrie de manifestacions característiques consegüents fonamentalment al defecte en la utilització orgànica de la glucosa derivada d’un dèficit en la producció d’insulina o de l’acció normal d’aquesta hormona Un signe típic de la malaltia és la poliúria o emissió de quantitats d’orina superiors al que es considera normal Aquesta alteració s’esdevé quan la glucèmia és superior als 180 mg/100 ml, ja que la glucosa filtrada al ronyó no pot ésser del tot reabsorbida i és eliminada per l’orina incorporant-hi aigua, de manera que es produeix força orina…

L’acció d’aquest enzim es troba normalment inhibida, però quan augmenta de manera anòmala té importància en certs aspectes clínics de la diabetis