La diabetis mellitus provoca una sèrie de manifestacions característiques consegüents fonamentalment al defecte en la utilització orgànica de la glucosa derivada d’un dèficit en la producció d’insulina o de l’acció normal d’aquesta hormona.
Un signe típic de la malaltia és la poliúria o emissió de quantitats d’orina superiors al que es considera normal. Aquesta alteració s’esdevé quan la glucèmia és superior als 180 mg/100 ml, ja que la glucosa filtrada al ronyó no pot ésser del tot reabsorbida i és eliminada per l’orina incorporant-hi aigua, de manera que es produeix força orina. Donat cas que hi hagi alteracions renals, fins i tot causades com a complicacions de la mateixa malaltia, la poliúria es pot manifestar amb nivells més baixos de glucèmia. En general, el volum diari d’orina emesa és de 3 a 4 litres, per bé que en molts casos pot atènyer els 6 litres per dia o fins i tot més.
Un símptoma característic, que acompanya la manifestació anterior, és la polidípsia o increment de la set. Aquesta alteració deriva de l’estat de deshidratació que comporta la pèrdua excessiva d’aigua amb l’orina, que provoca un increment de la concentració dels soluts en la sang, que, en ésser captat per l’hipotàlem, estimula el centre de la set. Així, s’intenta de compensar la pèrdua urinària d’aigua amb el consum de líquids. En general la polidípsia presenta una intensitat semblant a la de la poliúria.
Un altre símptoma particular és la polifàgia o augment de la sensació de gana. Aquesta manifestació deriva de la pobra utilització orgànica de glucosa, que no pot penetrar en les cèl·lules per al seu aprofitament i que suposa la utilització d’altres substàncies nutritives —àcids grassos i proteïnes— per a l’obtenció d’energia intracel·lular.
La utilització de greixos i proteïnes per a l’obtenció d’energia, afegit a les pèrdues de líquids, provoca un altre signe característic de la diabetis: la pèrdua de pes. Així, és habitual que en persones diabètiques mal compensades s’observi una pèrdua de pes, encara que es consumeixin les quantitats d’aliments habituals o fins i tot superiors. La pèrdua de pes és més visible en els malalts de diabetis de tipus I o juvenil, que característicament ja són prims abans que es presenti la malaltia; en aquest cas, la manca de producció d’insulina pancreàtica, si no es procedeix a una substitució adequada, accentua la pèrdua de pes del pacient. Les persones afectades per una diabetis de tipus II també poden presentar una certa reducció de pes si estan mal compensades però, com que típicament es tracta de persones obeses, en general no es manifesta una pèrdua de pes evident. En aquest sentit, és important de diferenciar una pèrdua de pes consegüent al seguiment d’una dieta amb aquest objectiu de la pèrdua de pes excessiva causada per un tractament incorrecte.
Igualment, la degradació de productes proteics per a la seva utilització energètica i la deshidratació derivada de la pèrdua de líquids originen una sensació d’astènia o cansament físic que és més o menys constant en les persones diabètiques.
Entre d’altres símptomes generals cal destacar l’aparició de coïssor en la pell que es produeix per l’acumulació de glucosa en aquest teixit. Característicament, aquesta circumstància és més notable en la zona genital, on sol originar algunes complicacions molt habituals, com ara vulvovaginitis en les dones —generalment perquè es veu afavorit el desenvolupament del fong Candida albicans— i la balanitis en els homes. Igualment, és habitual l’aparició d’altres infeccions cutànies degudes a bacteris i fongs que causen per exemple furóncols i micosi. Tradicionalment, també, es considera que els diabètics presenten trastorns de la cicatrització de les ferides, per bé que aquesta deficiència apareix amb el temps i es relaciona estretament amb el control que es faci de la seva afecció.
Pel que fa a l’inici de les manifestacions descrites i l’evolució de la malaltia, s’observen diferències notables segons el tipus de diabetis mellitus de què es tracta.
En el cas de la diabetis mellitus de tipus I la malaltia sol començar de manera més o menys aguda; de vegades, hi ha l’antecedent d’una malaltia vírica a partir de la qual es podria haver desencadenat el procés patològic. Com que les cèl·lules pancreàtiques secretores d’insulina disminueixen llur funció de manera progressiva i relativament sobtada, de vegades els símptomes descrits apareixen de manera evident, es desenvolupen amb intensitat en el transcurs d’uns mesos o fins i tot alguns dies. De vegades la malaltia s’inicia amb alguna de les complicacions agudes, especialment la cetoacidosi diabètica descrita més endavant, que posen en perill la vida de la persona que n’és afectada. L’evolució de la diabetis de tipus I depèn molt del tractament que s’efectuï, ja que sense un control adequat sol ésser molt desfavorable. Temps enrere, abans que es comencés a aplicar la insulina el pronòstic de la malaltia era francament desfavorable, i es donava una mortalitat elevada al poc temps d’iniciada la malaltia. Tanmateix, però, actualment, amb el tractament adequat, es pot arribar a atenuar el defecte i els malalts poden fer una vida pràcticament normal. De totes maneres, si no es controla l’alteració amb molta cura es podran presentar d’altres complicacions. Per exemple, l’escassetat d’insulina fa defectuosa la nutrició i impedeix l’elaboració de quantitats normals de somatomedines, compostos que actuen com a intermediaris de l’hormona del creixement, per la qual cosa pot aparèixer un retard en el desenvolupament orgànic quan l’afecció es presenta en infants. Igualment, hi pot haver les complicacions cròniques que es comenten més endavant.
En el cas de la diabetis mellitus de tipus II, la malaltia sol començar de manera gradual i insidiosa. No és estrany que passin molts anys sense que se’n detectin els símptomes, o bé que la malaltia es descobreixi casualment a partir d’exploracions mèdiques realitzades en exàmens de rutina o per d’altres malalties. Fins i tot és possible que hi apareguin algunes complicacions cròniques de l’alteració abans que s’hagin tingut en compte els símptomes generals de la diabetis. Al contrari del que s’esdevé en el cas de la diabetis juvenil, en la diabetis de l’adult són poc freqüents les complicacions agudes. En canvi, és molt habitual que amb el pas del temps es vagin produint complicacions cròniques i per això aquest tipus de la malaltia no ha d’ésser considerat benigne en aquest sentit.