Només en molt pocs casos la diabetis guareix completament, com ara s’esdevé quan es tracta de diabetis secundàries a malalties que poden ésser solucionades amb el tractament adequat, o quan deriva de la utilització de fàrmacs l’ús dels quals es pot suspendre. Tanmateix, però, gairebé sempre, la malaltia no es pot guarir i només hi ha la possibilitat de seguir un tractament durant tota la vida, els objectius del qual són de normalitzar les alteracions metabòliques existents i prevenir, sempre que sigui possible, les complicacions agudes i les cròniques pròpies de la malaltia. En aquest sentit, cal destacar que diversos estudis han demostrat que el desenvolupament d’aquestes complicacions es relaciona íntimament amb el manteniment d’una hiperglucèmia, i que el risc de tenir-les decreix quan s’assoleix un bon control permanent i la glucèmia es manté dins els límits normals. El tractament de la diabetis comprèn una sèrie de mesures que s’han d’aplicar de manera conjunta i que, bàsicament, es poden reduir a quatre punts bàsics: la dieta, l’administració d’insulina o d’altres medicaments, la pràctica d’exercici físic i, de forma destacada, l’educació diabetològica del malalt, sense la qual els preceptes anteriors no es podrien realitzar de manera realment efectiva.
El seguiment d’una dieta adequada és fonamental en tots els casos de diabetis. Fins i tot quan es tracta d’una diabetis de tipus II de l’adult pot ésser suficient per a normalitzar la situació; així, es calcula que el 50% de les persones diabètiques poden controlar la seva glucèmia només amb pautes dietètiques. De fet, les pautes dietètiques de la persona diabètica s’adscriuen a les normals en el sentit que la dieta ha d’ésser variada i completa. L’aportació calòrica depèn de l’estat nutricional del malalt, ja que un principi bàsic és que es mantingui el pes corporal corresponent a l’edat, el sexe i l’activitat física, o bé que s’aconsegueixi aquest pes quan el malalt és més prim o si és obès; en aquest sentit caldrà seguir una dieta hipercalòrica quan es tracta d’un diabètic jove molt prim, o bé una dieta hipocalòrica quan es tracta d’un adult que presenta obesitat. Pel que fa als aliments més convenients, és important de controlar específicament el consum d’hidrats de carboni, que, això no obstant, han de constituir no menys del 50% de l’aportació calòrica, i evitar els aliments que tenen un alt contingut de sucre —com el sucre comú, la mel o els dolços—, perquè es reabsorbeixen ràpidament i comporten un increment sobtat de la glucèmia. Així, hom recomana de consumir aliments que continguin hidrats de carboni compostos —com ara llegums, pa, arròs, pastes o patates—, per bé que sempre en determinades proporcions que han d’ésser establertes individualment en cada cas pel metge. És igualment convenient que l’alimentació sigui pobra en greixos animals, que constitueixen un factor de risc per a l’aterosclerosi, una complicació molt habitual en els diabètics. De fet, no hi ha aliments prohibits, per bé que n’hi ha de contraindicats, com són les begudes alcohòliques i les refrescants. La dieta ha d’ésser concebuda en la seva totalitat adoptant la proporció de substàncies nutritives i el repartiment d’aliments al llarg del dia segons les característiques específiques de cada cas en concret.
La pràctica d’exercici físic és també molt important, ja que incrementa el consum orgànic de glucosa i millora la utilització de la insulina. D’altra banda, perquè el sedentarisme és un factor de risc per a l’aterosclerosi, una de les complicacions principals de la diabetis. El tipus d’exercici, com també les pautes de la medicació i l’alimentació que s’han de seguir també han d’ésser determinades en cada cas per a evitar alguns aspectes perjudicials.
L’administració de medicaments difereix segons el tipus de diabetis que es presenta. En el cas de diabetis de tipus I és imprescindible d’administrar des del començament insulina, ja que el pàncrees del malalt no l’elabora. Actualment hi ha insulines de diversos orígens: l’extreta de pàncrees animals —porcina i vacuna—, la semisintètica i fins i tot l’elaborada amb procediments d’enginyeria genètica que, per la seva similitud amb la de l’home, és anomenada humana. La insulina no es pot administrar per via oral, ja que seria inactivada pels sucs digestius, de manera que cal injectar-la. Dintre d’un temps és possible que pugui ésser administrada per altres vies, ja sigui per aspiració nasal o amb microcàpsules administrades per via oral; l’ús d’aquestes vies d’administració alternatives, que es troben en fase d’estudi experimental, podrien facilitar les pautes terapèutiques.
En general la insulina és administrada amb injeccions subcutànies, en diverses zones del cos com ara l’abdomen, els braços o les cuixes. Es tracta d’injeccions de fàcil ús, per a les quals fins i tot s’han ideat uns injectors especials que aconsegueixen d’administrar una quantitat determinada de medicament, o que fan que l’aplicació sigui del tot indolora, de manera que poden ésser realitzades pel mateix pacient. Darrerament s’ha començat a emprar un dispositiu anomenat pen, d’estructura i aspecte semblant al d’una ploma d’escriure que, en lloc d’ésser carregada amb tinta, té una mena de cartutxos carregats d’insulina i va proveït d’una agulla que en ésser descoberta és apta per a la injecció; aquests cartutxos tenen capacitat per a nombroses dosis d’insulina, les quals es poden ajustar amb precisió fàcilment gràcies a un dispositiu específic. Excepcionalment, la insulina s’administra amb injeccions intravenoses, però aquest procediment, que de vegades cal aplicar per a atenuar alguna complicació aguda, ha d’ésser efectuat per personal sanitari.
Hi ha diverses modalitats d’insulina, no ja pel que fa a l’estructura d’aquest compost en si mateix, sinó pel que fa a la seva unió amb d’altres substàncies, que li aporten diverses característiques fisicoquímiques. La diferència principal que hi ha entre aquests productes és la velocitat amb què la insulina administrada passa a la sang per a exercir la funció que li correspon, el moment de màxim efecte i la durada. En aquest sentit, hom diferencia les insulines d’acció ràpida, que comencen a exercir llur acció al cap de trenta minuts d’haver estat aplicades, i els efectes de les quals es mantenen entre 2 hores i 4; les insulines d’acció intermèdia, d’acció que s’inicia al cap de dues hores de l’administració i que perdura entre 4 i 12 hores; les insulines d’acció prolongada, d’acció que comença a les quatre hores i es manté durant un període que oscil·la entre les 18 hores i les 24, i les insulines mixtes, en què s’utilitzen, combinades, algunes de les esmentades anteriorment. El tipus d’insulina que caldrà emprar, com també les dosificacions i les pautes d’aplicació, han d’ésser estipulades específicament en cada cas concret.
L’administració d’insulina també es pot realitzar de manera continuada emprant un aparell anomenat bomba d’infusió d’insulina; aquest aparell consta d’un dipòsit d’insulina proveït d’una agulla que es manté dintre la pell i que constantment administra una quantitat mínima d’insulina, com ho fa el mateix pàncrees. Quan es vol menjar, amb un dispositiu especial se n’administra una dosi suplementària, amb la qual cosa s’intenta de suplir la funció del pàncrees completament. Aquest tipus d’aparell es pot mantenir aplicat sobre la pell de l’abdomen, amb un cinturó; també s’han ideat aparells que poden ésser implantats al mateix organisme, sota la pell, tot i que la seva utilització presenta unes dificultats determinades, de manera que no se n’ha estès l’ús.
Hi ha un aparell més sofisticat, anomenat pàncrees artificial, que es connecta directament a la circulació del malalt i disposa de diversos dispositius: un analitzador de glucèmia, un dipòsit d’insulina i un dipòsit de glucosa; l’aparell analitza constantment el nivell de glucèmia, i, segons les necessitats del moment, administra insulina o glucosa per a mantenir la glucèmia dins uns límits normals. El pàncrees artificial aconsegueix d’imitar el funcionament del pàncrees humà, però es tracta d’un aparell molt voluminós que no es pot emprar constantment, de manera que la seva utilització es redueix al tractament d’algunes complicacions agudes de la diabetis o al control exacte de la glucèmia en el cas d’un embaràs complicat. De totes maneres, hom no descarta que dintre d’un temps es pugui obtenir un aparell semblant, més petit i portàtil, que pugui ésser emprat constantment pels malalts.
En el cas de la diabetis de tipus II de l’adult, inicialment només s’empra insulina en determinades situacions, com per exemple si es presenta un coma cetoacidòtic o un coma hiperosmolar. En canvi, en aquest tipus de diabetis en fases inicials s’empren d’altres medicaments quan el règim dietètic no és suficient, amb l’objectiu de disminuir la glucèmia, que poden ésser administrats per via oral. Així, per bé que es tracta de medicaments d’uns mecanismes d’acció diferents, són anomenats conjuntament hipoglucemiants orals. Entre aquests, cal destacar les sulfonilurees, el principal mecanisme d’acció de les quals és d’estimular les cèl·lules β pancreàtiques encara actives per tal que elaborin més insulina quan s’incrementa la glucèmia, i les biguanides, la principal característica de les quals és que augmenten el consum de glucosa per part dels teixits orgànics. L’ús d’aquests medicaments ha d’ésser estipulat particularment en cada cas, ja que es comença amb dosis reduïdes per evitar les hipoglucèmies i d’altres efectes secundaris, i s’efectuen controls periòdics, fins que s’arriba a la dosificació més convenient en cada cas. Igualment, és habitual que amb el pas del temps, a mesura que l’activitat del pàncrees s’esgota, calgui recórrer a l’administració d’insulina.
La utilització d’insulina, i en menor grau la d’hipoglucemiants orals, pot provocar una complicació aguda molt greu, la crisi hipoglucèmica, situació en què la glucèmia davalla per sota dels 50 mg/100 ml. Aquesta situació, que pot semblar paradoxal en una persona diabètica, es pot presentar per diversos mecanismes: bàsicament perquè s’administra més quantitat de medicament del que és necessitava, o bé perquè paral·lelament a la seva administració no es respecta una ingestió suficient d’aliments, o perquè es realitza un esforç físic inhabitual. Les manifestacions de les crisis hipoglucèmiques són molt típiques: sudació freda, nerviosisme, palpitacions, gana, visió borrosa; si la situació es manté es manifesta obnubilació, pèrdua de la consciència, convulsions i, sense tractament immediat, pot arribar a situacions d’extrema gravetat. Així, convé que es realitzi un tractament tot seguit, sense que calgui adreçar-se a un centre hospitalari, ja que es pot solucionar de manera senzilla. Una forma de reduir la crisi és ingerir un terròs de sucre quan s’adverteixen les primeres manifestacions; de fet, pot semblar perillós de seguir aquest comportament, ja que les manifestacions, si el malalt o els seus familiars no n’estan prou informats, es poden confondre amb una crisi hiperglucèmica, però cal tenir en compte que en aquest cas la ingestió d’uns grams de glucosa no agreujaria la situació, mentre que, donat cas que es tracti d’una crisi hipoglucèmica, serà molt beneficiosa. Una altra manera de solucionar la crisi és amb l’administració de glucagó, hormona d’efecte contrari a la insulina, que pot normalitzar la situació; així, s’aconsella que totes les persones diabètiques duguin sempre una dosi de glucagó i una xeringa per a la seva administració intramuscular, com també que les persones properes al malalt —familiars i companys de feina— coneguin aquesta possibilitat i la forma en què haurien d’actuar-hi.
Una altra possibilitat terapèutica, que actualment es troba en fase d’experimentació clínica, és la trasplantació de pàncrees. Així, trasplantant una porció de pàncrees, o fins i tot implantant un grup de cèl·lules β pancreàtiques en l’organisme d’una persona diabètica —fonamentalment de tipus I— es pot aconseguir que s’elabori una quantitat suficient d’insulina segons les necessitats variables en cada moment. Aquest tipus de pràctica és recent, i tot i que a causa de determinats problemes tècnics —sobretot pel que fa al rebuig— encara no s’ha estès, hom suposa que en un futur no gaire llunyà es podrà emprar àmpliament.
Pel que fa al tractament de les complicacions diabètiques, es procedeix de manera molt diferent en cada cas. En les complicacions agudes, la cetoacidosi i les crisis hiperglucèmiques hiperosmolars solen requerir l’hospitalització del malalt per tal de fer remetre la deshidratació i solucionar les alteracions metabòliques. Amb relació a les complicacions cròniques, hom actua de manera semblant com quan, per altres raons, per exemple, es produeix una insuficiència renal o un infart de miocardi. Cal destacar que la retinopatia diabètica es pot tractar amb foto-coagulació, gràcies a l’ús de raigs làser. De la mateixa manera, davant qualsevol alteració als peus s’han d’adoptar cures especials per evitar les infeccions greus.
Com que el tractament de la diabetis ha d’ésser molt personalitzat, actualment es considera que una de les millors armes terapèutiques de què es disposa és l’educació diabetològica, que consisteix a informar el propi afectat sobretot el que fa referència a la seva malaltia: mecanisme de producció, complicacions i tractament. Així es considera convenient que el mateix malalt, sota les indicacions del metge, pugui controlar la seva malaltia, modificant fins i tot el tractament segons les necessitats. En aquest sentit, el mateix malalt pot realitzar anàlisis de sang —emprant un aparell conegut com autoanalitzador— i anàlisis d’orina, amb l’ús de tires reactives que detecten la glucosa i els cossos cetònics. A més, segons els resultats, pot variar la dosi d’insulina, o bé cal recórrer a la insulina d’un altre tipus. D’altra banda, el mateix afectat ha de conèixer la composició dels aliments i poder determinar les reaccions més adequades en cada cas. Aquesta responsabilització del diabètic en el seu autocontrol requereix que l’educació no inclogui només informació, sinó també pràctiques concretes sobre tots els aspectes esmentats.