Resultats de la cerca

Sia en la modalitat de traducció literal que intenta la transposició exacta de les idees expressades per cada mot de l’original, sense tenir en compte aspectes estilístics de totes dues llengües, sia en la modalitat de traducció literària que pren en consideració aquestes peculiaritats estilístiques, sia en la modalitat, més moderna, de la traducció automàtica mitjançant ordinadors, en curs d’assaig i amb resultats no prou satisfactoris encara Totes aquestes modalitats han anat plantejant una sèrie de problemes de teoria lingüística de la traducció que posen d’actualitat problemes lingüístics…

Doctor en filologia clàssica per la Universidad Complutense de Madrid i honoris causa per les de Lleó i Atenes Dugué a terme la seva tasca docent com a catedràtic de grec d’institut i com a professor de teoria de la traducció a l’Instituto Universitario de Lenguas Modernas y Traductores de la Complutense de Madrid Des de l’any 1984 fou membre numerari de la Real Academia Española de la Lengua cadina n i corresponent de les de Xile i els EUA És autor de nombroses traduccions de textos clàssics i de diverses publicacions sobre lingüística i gramàtica Part de la seva trajectòria professional…

Estudià a les universitats de Munic, Würzburg, París i Florència i fou professor a Istanbul, Mèxic, Berlín, Coïmbra i Urbana Especialitzat des de la seva jovenesa en els estudis sards, el seu interès s’estengué, tanmateix, per tota la Romània i es manifestà en diversos treballs d’una gran rigor científica Collaborador de l’atles lingüístic d’Itàlia dirigit per KJaberg i JJud, en féu les enquestes de Sardenya Entre les seves publicacions del tema sard cal recordar Das ländliche Leben Sardiniens im Spiegel der Sprache 1921, Studien über den sardischen Wortschatz 1930, Historische Lautlehre des…

Pertangué al grup d’educadors que efectuaren, cap al 1920, l’experiència pedagògica de l’Instituto-Escuela de Madrid, que influí sobre la seva preocupació didàctica i claredat d’exposició La seva erudició i rigor metodològic provenen de la seva collaboració al Centro de Estudios Históricos, on treballà, sota la direcció de Ramón Menéndez Pidal Preparà edicions crítiques de clàssics castellans Mateo Alemán, Vicente Espinel, Francisco de Moncada, Diego de San Pedro i feu nombrosos treballs d’investigació El seu Curso superior de sintaxis española 1943, reeditat deu vegades, gaudeix…

Llicenciat en dret 1917 i en filosofia i lletres 1921 cursà estudis de filologia romànica a Montpeller i a Zuric Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans 1958 i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona 1962 El seu interès per la història de la literatura i per la historiografia es feu palès ja de ben jove, amb l’article “Índex de noms propis de la Crònica d’en Muntaner”, aparegut als Estudis Universitaris Catalans 1914 Incorporat a l’Oficina de Toponímia i Onomàstica de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, exposà la seva tasca en una  Memòria  dirigida al…

Característiques generals de les llengües de signes Cal no confondre les llengües de signes amb accions de mim o imitacions gestuals d’objectes, accions, etc, encara que aquestes hi puguin ser utilitzades amb alguna freqüència com en qualsevol sistema lingüístic, els signes confegits amb les mans són convencionals i arbitraris, sense cap relació material amb l’objecte o concepte que expressen És també errònia la idea que les llengües de signes constitueixen una ‘traducció’ o ‘versió’ dels signes orals, bé que ocasionalment algun signe pot tenir aquest origen En aquest sentit, el lèxic i…

L’inventari del lèxic català s’inicià a l’edat mitjana, amb els glossaris de mots llatins Deixant de banda els rimaris, el primer diccionari lexicogràfic és el Liber elegantiarum , de Joan Esteve 1489, i també tenen la finalitat d’ensenyar el llatí quasi totes les obres lexicals publicades fins al s XIX Es destaquen per llur interès lexicogràfic les adaptacions del diccionari de Nebrija a partir de la de Gabriel Busa, 1507 i el Vocabulario del humanista , de Llorenç Palmireno 1569, castellà, però que conté força mots catalans, així com el Thesaurus puerilis 1575, d’Onofre Pau, que se n'…

L’aparició de la dialectologia com a disciplina dotada de mètode és tardana segle XIX a causa de l’interès inicial dels romanistes per la llengua escrita, del caràcter de degradació atribuït als parlars populars i del desig de fixar la llengua sobre el canemàs del “bon ús” El segle XVIII, amb la seva curiositat observadora i el desvetllament d’un gust per la vida rural, ofereix els primers precedents de dialectologia en les aportacions de Sarmiento, Jovellanos, etc, i en els primers vocabularis dialectals, com els de Pasqualino i Galiani-Mazzarella a Itàlia, i els de Carles Ros i Manuel…

A l’Estat espanyol és parlat al centre i a llevant de Biscaia, en una petita zona d’Àlaba, a tot Guipúscoa i al nord de Navarra a l’Estat francès, al departament dels Baixos Pirineus Pirineus Atlàntics, Lapurdi Labourd, Baixa Navarra i Zuberoa Soule L’entrada en massa d’immigrats de parla castellana, sobretot des de la Guerra Civil de 1936-39, ha facilitat el bilingüisme, que, d’altra banda, ja tenia arrels antigues, bé que no sempre de la mateixa intensitat i característiques Els límits de la zona de parla basca no coincideixen, doncs, amb el que hom anomena País Basc Malgrat tot, hom pot…