Resultats de la cerca

Especialitzat en estudis sobre llenguatge i poesia, publicà De Verdaguer a Carner 1960 —el seu assaig més important—, la breu biografia Joaquim Ruyra 1966, l’estudi El temps de Josep Carner 1967, Art poètica de Maragall 1971, Epistolari JMLópez-Picó-Carles Riba 1976, Montserrat 1977, La correspondència comercial en català 1977, Els goigs i els càntics de Jacint Verdaguer 1986 Traduí Petrarca, Pellico, Lamartine, etc

Sacerdot Fundador, amb d’altres, i primer president de l' Euskaltzaindia Oñate 1918 De les seves obres cal destacar Morfología vasca, Euskalerriaren Yakintza ‘Literatura popular del País Basc’ i Diccionario vasco-francés-español Edità un Cancionero popular vasco i un estudi sobre La música popular vascongada Escriví també òperes Ortzuri, Urlo i sarsueles Aitareu bildur, Bizcai'tik Bizkaira, Sasieskola És un dels capdavanters del renaixement cultural basc del s XX

Als Països Catalans, durant el període del Renaixement, el llatí fou conreat pels diversos humanistes humanisme, que l’empraren com a llengua en la redacció de llurs treballs o en llur epistolari També traduïren diverses obres dels autors llatins més famosos i aprofitaren els models en la creació de les pròpies obres Amb tot, l’estudi de la llengua i de la literatura llatines mai no fou professat amb un veritable rigor científic Els humanistes només poden ésser considerats llatinistes d’una manera parcial, en tant que admiraren les obres dels clàssics i intentaren que els fossin…

Fou deixeble de Saussure, del qual recollí, juntament amb Séchehaye, el Cours de linguistique générale 1916 Professor a la Universitat de Ginebra, on ocupà la càtedra de gramàtica comparada i lingüística general, obtingué prestigi científic amb Traité de stylistique française 1909, Le langage et la vie 1913 i Linguistique générale et linguistique française 1932 Bally entén l’estilística com l’estudi dels aspectes afectius i expressius de la llengua en el seu codi parlat

Catedràtic del Departament de Lingüística General de la Universitat de Barcelona i professor de sociolingüista De formació filològica, es doctorà a la Universitat Laval Quebec Fou membre fundador i primer director del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona CUSC 1998-2010 Ha estat reconegut pel desenvolupament dels conceptes d’ecologia de les llengües, subsidiarietat lingüística i sostenibilitat lingüística en l’estudi dels efectes de la globalització en la supervivència de les llengües

Ambaixador a Venècia 1296, fou també monjo, ensenyà ciències profanes als laics i transmeté a Constantinoble la tradició científica de l’imperi de Nicea Autor d’una Aritmètica segons els indis , sota la influència de l’escola de Bagdad, introduí diferents mètodes de càlcul en la ciència bizantina Traduí al grec nombrosos autors llatins i, en l’estudi dels texts, tingué una gran activitat conjectural És autor d’un recull d’epigrames grecs anomenats pels filòlegs Antologia Planudea

Es formà a França, Anglaterra i l’Amèrica del Sud i feu alguns viatges d’estudi a la península Ibèrica Professor de castellà a diversos liceus francesos, del 1919 al 1924 fou assistent i substitut de Morel-Fatio al Collège de France Autor de nombrosos treballs, entre ells La légende de Roncevaux 1924, refeu el capítol de Morel-Fatio sobre la llengua catalana del Grundriss der romanischen Philologie de G Gröber per a la segona edició d’aquesta obra

Deixeble de Meillet S'especialitzà en l’estudi comparatiu del grec antic Els seus llibres principals són La formation des noms en grec 1932, Grammaire homérique 1942 i 1953 i, sobretot, el vast Dictionnaire étymologique de la langue grecque , començat a publicar el 1967 El breu manual Morphologie historique du grec 1945 i 1961 ha contribuït en gran mesura a propagar els resultats de la lingüística recent, en particular la teoria de les arrels de Benveniste i les dades aportades pel grec micènic

Dedicat de primer al comerç, a 30 anys emprengué l’estudi de la medicina —que exercí a Montpeller i Marsella— i les traduccions de l’àrab a l’hebreu Amb el títol de Biur Séfer ha-Nefeš traduí el comentari d’Averrois al De Anima d’Aristòtil, i amb el de Séfer ha-Šimuš l’obra de medicina d’al-Zahrawī en 30 llibres, que acabà el 1258 Traduí també els 10 tractats mèdics del Kitāb al-Manṣūrī d’al-Rāzī

Catedràtic del Centre for Translation Studies, a la Universitat de Surrey, Anglaterra La seva recerca se centrà en la teoria de la traducció i l’estudi de la llengua anglesa Entre les seves publicacions sobre la teoria i el procés de traducció destaca el llibre de referència en la matèria A Textbook of Translation 1988, traduït al gallec, l’eslovè, el grec i l’espanyol També escriví Paragraphs on Translation 1989, About Translation 1991 i More Paragraphs on Translation 1998