Resultats de la cerca

Estudià a les universitats de Munic, Würzburg, París i Florència i fou professor a Istanbul, Mèxic, Berlín, Coïmbra i Urbana Especialitzat des de la seva jovenesa en els estudis sards, el seu interès s’estengué, tanmateix, per tota la Romània i es manifestà en diversos treballs d’una gran rigor científica Collaborador de l’atles lingüístic d’Itàlia dirigit per KJaberg i JJud, en féu les enquestes de Sardenya Entre les seves publicacions del tema sard cal recordar Das ländliche Leben Sardiniens im Spiegel der Sprache 1921, Studien über den sardischen Wortschatz 1930, Historische Lautlehre des…

Per això, el llenguatge suposa un aspecte individual i un aspecte social Atenent al sistema de signes a disposició de la capacitat comunicativa de l’home —els signes podent ésser de natura diversa, segons els sentits que els poden copsar—, hi pot haver moltes menes de llenguatges auditiu o, correlativament, parlat , visual, olfactiu, tàctil, etc Es dóna llenguatge sempre que dos individus, havent atribuït convencionalment un cert sentit a un acte determinat, l’executen amb finalitat de comunicar-se entre ells Però, entre els diversos llenguatges possibles, excelleix, com a tal, estrictament…

La tendència a anomenar valencià i llengua valenciana el català parlat al País Valencià s’estén progressivament al llarg del s XV la nova designació ja datada el 1414 alterna amb les tradicionals de romanç, pla i català , sense mai adquirir, però, un sentit que contraposés la parla local a la del Principat i a la de les Illes Antoni Canals abans 1395 havia enfrontat “nostra volguda llengua valenciana” a la “llengua catalana” tanmateix, els texts de Canals no presenten cap particularisme lèxic, morfològic o sintàctic que els diferenciï d’escrits contemporanis procedents de qualsevol altre lloc…

En català, com en les altres llengües de la Romània, tenint en compte la constitució bàsica del parlar vulgar —que prové d’una altra forma vulgar en la qual es fonamenta la llengua escrita—, pot ésser considerat un llatinisme qualsevol influència literària, externa o de construcció, principalment a la que hom anomena llengua clàssica Aquesta influència sempre s’ha deixat sentir en català en estadis molt extensos i poderosos en el llatí eclesiàstic, que ha influït constantment la vida popular i la literària en el curial, des de la primitiva redacció de documents en el jurídic,…

Així, en la frase els meus millors amics són lluny , els constituents immediats són els meus millors amics i són lluny els de els meus millors amics són els meus i millors amics els de els meus són els i meus els de els són el -i -s i així successivament El concepte deriva d’un procediment d’anàlisi gramatical, en el fons molt tradicional, però que L Bloomfield i els seus deixebles feren explícit per primera vegada, fins que N Chomsky l’ha formalitzat rigorosament i alhora n'ha mostrat els límits Dues maneres gràfiques molt eficaces de mostrar la descomposició són els parèntesis que…

Hom pot també parlar d’interferència lingüística quan, dins una mateixa llengua, es produeix un canvi lingüístic en algun dialecte o algun registre de llenguatge per influx d’algun altre

Les llengües indoeuropees solen classificar els noms en dos o tres gèneres masculí, femení i neutre unes altres llengües, com algunes d’africanes, en tenen més de tres En les descripcions lingüístiques, el gènere masculí és pres com a base cas no marcat i els altres són descrits amb referència a aquell casos marcats El gènere gramatical, fonamental en propietats formals, no sempre correspon al gènere natural, que es basa en la diferenciació sexual dels éssers animats i éssers inanimats, com fa la llengua anglesa només en la referència pronominal he, she, it , que no presenta , d’altra…

Actualment, l' analogia designa el procés històric que fa que certs mots passin d’un paradigma a un altre generalment més regular, o sigui que canviïn d’analogia El procés es produeix constantment, i és molt fàcil d’observar, si hom es fixa en les formes que encara no són considerades correctes el plural llàpissos en comptes de llapis , el participi imprimit en comptes d' imprès , la tendència a passar tots els verbs que fan l’infitiniu en -ir al tipus de parteixo en detriment del tipus de moro , etc Hom acostuma a descriure aquest procés com una mena de resolució d’un càlcul de proporcions…

El mot del qual hom parteix rep el nom de primitiu , i el nou mot obtingut, el de derivat El procediment més usual del qual hom se serveix per a la formació de mots derivats és el d’afegir alguna unitat de la llengua a alguna part del mot primitiu, cosa que pot significar, alhora, alguna modificació en el mot sobre el qual és aplicada la derivació ferro > ferrer Les unitats emprades per a formar els mots derivats són anomenades afixos , i segons que siguin a l’inici, a l’interior o al final del mot primitiu, hom les anomena prefixos im mortal, infixos , ferr e ter, que també presenta…