Resultats de la cerca

Fill de Pere Coromines i Montanya Estudià a la facultat de filosofia i lletres de Barcelona, als Estudis Universitaris Catalans i a la Fundació Bernat Metge foren mestres seus Joaquim Balcells, Massó i Torrents, Nicolau d’Olwer i Carles Riba Completà estudis a Montpeller 1927 amb Maurice Grammont i Georges Millardet, a Madrid 1928 amb Menéndez Pidal i Américo Castro, a Zuric 1929 amb Louis Gauchat, Arnald Steiger i Jakob Jud, i a París 1930 amb Oscar Bloch, Mario Roques i Antoine Meillet Es doctorà a Madrid amb un treball sobre Vocabulario aranés 1931 Pompeu Fabra  l’introduí…

Consta de nou volums, que aparegueren entre el 1980 i el 1991 Concebut amb el mateix criteri i la mateixa metodologia dels diccionaris del mateix autor Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana 1954-57 i Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico 1980-91, és a dir, crític, etimològic, històric i comparatiu, aquest diccionari complementa en molt els reculls lexicals anteriors, més que en mots nous, en nous significats i en dades de totes classes referents a la vida i l’ambient de les paraules El caràcter crític hi apareix més encara potser que en el seu primer…

Des del 1949 resideix al Canadà Doctor en filologia romànica, fou deixeble de Joan Coromines a Chicago Des del 1958 és professor a la Universitat de Toronto Ha estudiat i editat el Diccionario valenciano-castellano de Manuel Joaquim Sanelo 1965, ha publicat articles sobre lingüística catalana i castellana, entre els quals La lexicografia valenciana 1959-62, L’evolució de la terminació adjectival -IDUS en català 1981 i Estudis de gramàtica històrica 1993 Cal destacar, a més, la seva collaboració en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i en l' Onomasticon…

Pren com a punt de partida tot el lèxic de la Gran Enciclopèdia Catalana de la mateixa editorial, però també el Diccionari general de la llengua catalana 1932 de Pompeu Fabra , el Diccionari català-valencià-balear  1926-62 d' Antoni M Alcover i Francesc de B Moll i  el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana  1980-91 de Joan Coromines i, sobretot, la Gran Enciclopèdia Catalana Hom en feu dues reedicions el 1983 i el 1993, aquesta darrera considerablement actualitzada i ampliada Fins l’any 1995, que fou publicada la primera edició del Diccionari de la llengua…

Lingüista i activista cultural Cofundador a Cornellà de Llobregat de la delegació local de la Unió Excursionista de Catalunya UEC, hi organitzà la secció sardanista i cursos de català, que impartia gratuïtament durant el franquisme, l’únic que ho feia en aquesta població durant el franquisme Posteriorment s’incorporà a la Junta Assessora per a l’Ensenyament del Català JAEC, i del 1971 al 1988 fou corrector lingüístic de l’ Institut d’Estudis Catalans sota la direcció de Ramon Aramon i Serra Collaborà també amb Joan Coromines en diversos treballs de toponímia, participà en el…

Nascuda a l’escalf del Romanticisme i vertebrada en el mètode comparatiu, té per fundador l’alemany F Diez, autor de dues obres cabdals, la Grammatik der romanischen Sprachen ‘Gramàtica de les llengües romàniques’, 1836-42 i l' Etymologisches Wörterbuch der romanischen Sprachen ‘Diccionari etimològic de les llengües romàniques’, 1854 Pels volts del 1870, els neogramàtics neogramàtic cerquen la formulació de lleis reguladores de l’evolució fonètica, relegant l’analogia als casos que no s’hi ajusten Diversos moviments, manifestats al començament del segle XX, obren noves perspectives als…

Monjo de Montserrat 1944 i prevere 1952, se secularitzà el 1986 Estudià filologia romànica a la Universitat de Munic 1953-54 i es llicencià en filologia catalana a la Universitat de Barcelona 1973 i s’hi doctorà 1989 Fou professor de català al monestir de Montserrat, director de les Publicacions de l’Abadia 1954-61 i director literari de l’edició de La Bíblia de Montserrat 1957-70, dins la qual traduí diversos llibres bíblics Professor de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials 1976-95 i de la Universitat Autònoma de Barcelona 1984-85, fou assessor lingüístic del Grup Enciclopèdia Catalana 1986-…

Als Països Catalans, durant el període del Renaixement, el llatí fou conreat pels diversos humanistes humanisme, que l’empraren com a llengua en la redacció de llurs treballs o en llur epistolari També traduïren diverses obres dels autors llatins més famosos i aprofitaren els models en la creació de les pròpies obres Amb tot, l’estudi de la llengua i de la literatura llatines mai no fou professat amb un veritable rigor científic Els humanistes només poden ésser considerats llatinistes d’una manera parcial, en tant que admiraren les obres dels clàssics i intentaren que els fossin familiars Hi…

La catalanitat del benasquès no ha estat generalment acceptada mentre l’afirma Manuel Alvar, la neguen Badia i Margarit i Günther Haensch Joan Coromines afirma que seria molt fàcil de donar una base científica a una teoria que sostingués la catalanitat de Benasc Bé que ha tingut una forta influència del castellà, perceptible sobretot en el vocabulari, aquesta ha estat molt menor que damunt els parlars aragonesos La vitalitat del benasquès entre totes les classes de la població llevat a Castilló de Sos, relativament més castellanitzat contrasta igualment amb la desaparició gairebé…

La investigació exigent sobre noms propis, generalitzada a la darreria del s XIX, no rebé consagració internacional fins el 1938 I congrés de París, i els límits de la nova ciència continuen controvertits Els seus fundadors la restringien a la recerca del sentit, etimologia i evolució dels noms de lloc —terrestres, marítims, celestes toponímia— i dels noms de persona —noms, cognoms, renoms, hipocorístics antroponímia— als quals ha calgut afegir els d’animals zoonímia i de tota mena d’objectes més o menys personalitzats campanes, vehicles, obres literàries, vents, festes, etc De la…