Resultats de la cerca

La denominació procedeix de la veu oïl , en francès antic ‘si’

Quan, el 1521, Joan Bonllavi feu imprimir a València el Blanquerna , de Ramon Llull, ja feu la distinció entre “la llengua llemosina primera” de l’original i “esta llengua valenciana bastarda” a què l’acomodà, en un intent de modernització amb vista al nou públic lector D’alguna manera, prosperà la convicció que l’idioma antic era un “llemosí” comú, del qual derivaven el “català”, el “valencià” i el “mallorquí” de l’etapa de la Renaixença, amb les respectives inclinacions diferencialistes Alhora, això donà peu a pintoresques teories sobre l’origen del català, que hom considerava derivat del “…

Avui aquesta denominació no satisfà alguns lingüistes, que reserven la denominació de líquides solament per a la l i la r , atesa llur aptitud per a formar grups pl, pr Ambdues consonants s’han mantingut en el pas de l’indoeuropeu a les altres llengües gr φύρα, llat foris, gòtic daúr i per la l que ha donat r en antic hindi, gr ωλέη, llat ulna, gòtic aleina , etc

Del francès antic patoier , ‘parlar amb escarafalls’, és una denominació pejorativa parallela a d’altres de no gentilícies, com xapurreat, etc sorgida a França per a referir-se, despectivament, als parlars perifèrics del centre cultural i que es onsideraven corromputs En el cas del benasquès, la denominació s’ha utilitzat pels seus mateixos parlants per a referir-se al parlar propi, de transició entre l’aragonès i el català

És una forma popular, dit a vegades despectivament, usada principalment per sectors socials asturians cultes i castellanitzats Aquesta denominació és coneguda des del segle XVIII

La denominació, usada en diversos reculls antics de mots l' Onomasticon de Juli Pòllux, del 180, sobre terminologia d’institucions i costums grecs, ha arribat fins avui amb el sentit de recopilació de topònims, mots tècnics, etc

Hom hi incloïa el sumeri, l’elamita, el cassita, el hatti, el luvi, el lici, el lidi i el cari L’estudi, molt difícil, per l’escassesa o l’obscuritat dels documents, ha revelat l’artificiositat d’aquesta denominació, feta sobre una base merament geogràfica

Amb el precedent del 1933, a Catalunya es restablí el català com a llengua pròpia a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979, i també a l’Estatut de les Illes Balears del 1983 També el català rep aquest reconeixement en l’Estatut del País Valencià del 2006, amb la denominació de valencià, en la Llei d’ordenació de la llengua oficial d’Andorra 1999 i en la Llei de llengües d’Aragó 2009

Al s XIX aparegueren els primers vocabularis de caló els de Richard Bright 1817, 1818, George Borrow 1841 i Francisco Adolfo Coelho 1892 Els estudis de Joan Givanel i Mas 1919 i de Max-Léopold Wagner 1924 sobre el caló català com a part integrant de l’argot barceloní a causa de l’estat de corrupció de la llengua destrien difícilment els mots genuïns Malgrat tot, poden ésser reconstruïdes algunes característiques del caló català dels s XIX i XX, el qual conserva pocs trets del primitiu parlar gitano , que resten limitats generalment a les arrels d’uns quants termes Alguns d’aquests termes han…

Estès pel nord-oest de França, en època de la conquesta normanda de la Gran Bretanya s XI fou portat a l’illa, on adoptà la denominació d'anglonormand Algunes característiques del normand, conservades parcialment fins avui, són l’ús de - e i - ei en lloc de - oi , l’ús de - o - o - u - per - ou -, - eu -, el manteniment de la pronunciació velar de c i g davant a , el manteniment de l’aspirada inicial, l’ús de - om , - on en la primera persona del plural en lloc de - ons