Resultats de la cerca

El mot del qual hom parteix rep el nom de primitiu , i el nou mot obtingut, el de derivat El procediment més usual del qual hom se serveix per a la formació de mots derivats és el d’afegir alguna unitat de la llengua a alguna part del mot primitiu, cosa que pot significar, alhora, alguna modificació en el mot sobre el qual és aplicada la derivació ferro > ferrer Les unitats emprades per a formar els mots derivats són anomenades afixos , i segons que siguin a l’inici, a l’interior o al final del mot primitiu, hom les anomena prefixos im mortal, infixos , ferr e ter, que…

el fet que Operant sobre la cadena terminal d’aquest gràfic, una transformació nominalitzadora obtindrà el suïcidi de la seva dona a partir de la frase dominada, i dues transformacions de supressió eliminaran BB i de la seva dona i finalment, les “regles d’ajustament” donaran la representació fonològica de la frase, d’on s’ha de derivar la fonètica La simple inspecció del diagrama revela un fet crucial que l’estructura profunda d’aquesta frase és molt més complexa que la de la frase En Pere ha dut la seva dona a la platja , molt semblant superficialment A la primera frase, en efecte, la seva…

El mot derivat comporta una significació distinta de la del primitiu sobre el qual s’ha format, tot i que conservi algun aspecte semàntic que hi coincideixi Hom pot parlar de diverses classes de derivats, segons l’extensió de la unitat primitiva de la qual hom parteix derivat primari és el format directament damunt l’arrel d’un mot estim- > estimar , i derivat secundari és el que parteix d’un mot ja completat oliva > olivarer El mot que prové d’un substantiu o d’un adjectiu rep el nom de derivat postnominal fuet > fuetejar , i el de derivat postverbal el que prové d’un verb…

Hom les expressa, encara, amb la derivació, com en turc, amb verbs auxiliars el farà sortir o amb el lèxic matar= fer morir

Es divideix en plerema , o element constituent, i morfema , o element exponent El primer correspon als mots radicals i als elements de derivació de la gramàtica tradicional, i el segon, a les desinències verbals i nominals Ambdós corresponen, en el pla de l'expressió, al cenema i al prosodema

S'oposa a l’afinitat genètica, basada en la derivació històrica més o menys comuna de les llengües En el pla d’una descripció esquemàtica dels fonemes, hi ha afinitat fonològica, per exemple, entre el català i el rus i entre el castellà i el grec modern, malgrat les diferències que en altres nivells separen totes aquestes llengües