Resultats de la cerca

El grau positiu no és marcat per graus de comparació ni d’intensitat El comparatiu indica la qualitat de l’adjectiu per comparació amb d’altres substantius que tenen la mateixa qualitat Pot ésser de superioritat més que , d' inferioritat menys que , d' igualtat tant com El català conserva algunes formes de comparatiu sintètic, per sufixació, heretades del llatí millor, pitjor, major, menor , tot i que la parla corrent prefereix les formes analítiques integrades per adverbi + adjectiu El superlatiu que suposa també sempre una idea implícita de comparació atribueix al…

A vegades, rep un ús més restringit, equivalent a ona acústica periòdica o regular, en oposició a soroll o brogit, que es refereix a una expansió acústica no periòdica En aquest cas, el so es compon de quatre paràmetres fonamentals durada, intensitat o amplitud, to o freqüència i qualitat o timbre Fora de l’últim, present a totes les llengües, els altres poden, o no, tenir pertinència fonològica per exemple, la durada en llatí, la intensitat en castellà i el to en xinès Però, tanmateix, aquests trets compareixen alhora i varien en qualsevol emissió fònica concreta en tota llengua natural

Gràcies a la forma de l’obertura, les modificacions de diàmetre i els canvis específics de volum, el canal forma unes cavitats de ressonància que contribueixen a afavorir i a augmentar en intensitat les freqüències pertinents de cada realització fonemàtica per tal de fer-la audible

Aquestes permutacions es classifiquen sovint en temàtiques llatí, eo/ivi i més generalment en consonàntiques i vocàliques aquestes són subdividides en quantitatives, qualitatives i accentuals, si les modificacions afecten la quantitat fonemàtica, els mateixos fonemes i la intensitat, respectivament per exemple llatí, věnit/vēnit català, canto/canta fugi/fugí

A vegades aquesta funció és assumida per algun sintagma independent escolteu, senyor, si us plau , etc, però molt sovint es manifesta barrejada amb les altres funcions d'expressió i de representació què diu ara, vostè , on la funció d’apellació queda representada pel to i la intensitat mateixa de l’elocució, també expressiva i representativa

Actualment desapareguda, ha estat un mitjà útil en la reconstrucció del germànic primitiu, anterior a la fragmentació lingüística Alguns dels seus trets formals eren accent d’intensitat en la síllaba inicial, restes del dual, manca d’article, etc L’obra més important en gòtic coneguda actualment és la traducció de la Bíblia feta pel bisbe visigòtic Úlfila s IV, escrita en un alfabet basat en el grec i completat amb elements del llatí i el rúnic La còpia conservada, originària de la Itàlia del nord, deriva segurament d’una versió trilingüe en gòtic, grec i llatí La major part d’…

Es caracteritza especialment en el vocabulari i la morfologia pel fet de posseir els trets generals de les llengües balcàniques Es distingeix de les altres llengües eslaves, fonèticament, sobretot per l’existència de l’accent d’intensitat lliure i dels grups consonàntics šd i žd, i morfològicament per la pèrdua de la declinació i la bona conservació dels temps dels verbs Els trets generals del búlgar són compartits pel macedoni, llengua literària moderna basada en dialectes essencialment de tipus búlgar amb formes de transició vers el serbocroat El búlgar és escrit en alfabet…

En aquest sentit s’oposa a proposició , que implica una significació estructurada a partir de la unió subjecte + predicat la significació de la frase, en canvi, no cal que s’articuli amb aquestes dues unitats precises frase i proposició poden coincidir —tota proposició és ensems frase—, però no coincideixen necessàriament —tota frase no és obligatòriament proposició— Segons Bello, la frase és un grup unitari de formes, el nucli de la qual pot ésser un substantiu frase substantiva , un adjectiu frase adjectiva , un verb no copulatiu frase verbal o un adverbi frase adverbial En aquest…

Entre els dialectes d' oïl , el francià dialecte de l’Illa de França consolidà ja ben aviat, per raons històriques i polítiques, la seva supremacia Actualment el francès és, en graus diversos, la llengua d’uns 75 milions de francoparlants És parlada a l’estat francès on constitueix la llengua oficial, a Bèlgica on és cooficial amb el flamenc, als cantons francoparlants de Suïssa a la Confederació Helvètica és cooficial amb l’alemany, l’italià i el retoromànic, al Canadà cooficial amb l’anglès i als territoris de les antigues colònies franceses De totes les llengües neollatines és la que…