Resultats de la cerca

En el procés de comunicació entre interlocutors, l’emissor del signe lingüístic, en un procediment onomasiològic, parteix del concepte o significat i cerca el significant que més bé hi correspon El receptor del signe, en un procediment semasiològic, parteix del significant i l’interpreta per arribar al significat o concepte Antigament, fins a MBréal final del s XIX, semasiologia designava el que avui hom anomena semàntica

Hom pren un concepte, expressat en metallengua, i cerca els mots que en una llengua serveixen per a expressar-lo Aquest procediment ha estat molt usat en dialectologia, especialment en els atles lingüístics Així, per al concepte expressat en metallengua per rosella, hom troba en català, segons diferents àrees, ababol, capellà, gall, gallaret, quicaraquic, rosella , etc, i segons diferents estils, rosella i Papaver rhoeas A l’onomasiologia s’oposa la semasiologia, que estudia els significats que corresponen a un significant

Així, en la frase els meus millors amics són lluny , els constituents immediats són els meus millors amics i són lluny els de els meus millors amics són els meus i millors amics els de els meus són els i meus els de els són el -i -s i així successivament El concepte deriva d’un procediment d’anàlisi gramatical, en el fons molt tradicional, però que L Bloomfield i els seus deixebles feren explícit per primera vegada, fins que N Chomsky l’ha formalitzat rigorosament i alhora n'ha mostrat els límits Dues maneres gràfiques molt eficaces de mostrar la descomposició són els…

Amb vista a una exposició morfològica explícita, sovint és decisiva la tria de la base Així, en català és en general improcedent de parlar de la “formació del femení” a partir del masculí dels noms i dels adjectius, i molt més adequat el camí invers Per exemple, curt rima amb absurd , i a partir d’aquestes formes és impossible prescindint de l’ortografia de preveure curta i absurda , mentre que el pas invers és molt fàcil de descriure De tota manera, segona i rodona no deixen tampoc predir segon i rodó En definitiva, doncs, el procediment millor és de partir d’una base abstracta…

El mot del qual hom parteix rep el nom de primitiu , i el nou mot obtingut, el de derivat El procediment més usual del qual hom se serveix per a la formació de mots derivats és el d’afegir alguna unitat de la llengua a alguna part del mot primitiu, cosa que pot significar, alhora, alguna modificació en el mot sobre el qual és aplicada la derivació ferro > ferrer Les unitats emprades per a formar els mots derivats són anomenades afixos , i segons que siguin a l’inici, a l’interior o al final del mot primitiu, hom les anomena prefixos im mortal, infixos , ferr e ter, que…

En anteriors anuaris es van referenciar l’anàlisi de dades de l’onada d’enquestes sociolingüístiques de 2013-15 a Catalunya, el País Valencià, Andorra i la Catalunya del Nord En aquesta línia, l’any 2017 es van publicar noves dades demolingüístiques i anàlisis més aprofundides a les Illes Balears, la Franja i l’Alguer A les Illes Balears, l’estudi a fons de les dades de l’últim treball del 2014 van apuntar que, com ocorre a Catalunya, els grups sociolingüístics més rellevants són aquells en els quals coincideix l’ús lingüístic amb el seu origen lingüístic familiar catalanoparlants familiars…

Vida i obra Ingressà 1334 al convent de dominicans de Girona, on estudià sota la direcció de Dalmau Moner de qui escriví una biografia, que publicà Diago el 1599, es doctorà en teologia a París 1352 i tornà a Barcelona De caràcter enèrgic i intransigent, s’oposà enèrgicament al lullisme  des que fou nomenat inquisidor general de la corona catalanoaragonesa 1356, raó per la qual trobà l’oposició de Pere III Fou deposat el 1360 pel capítol general de Perpinyà per la seva implicació en el procés contra el beguí Nicolau de Calàbria Elegit vicari general de l’orde de predicadors 1362, aquesta…

La unitat política donà lloc a la unitat cultural i lingüística que tant havia d’influir, de retop, en la difusió del cristianisme Roma ocupava el centre geogràfic de l’Imperi, que s’estenia a l’entorn de la mar Mediterrània, convertida per als romans en mare nostrum la unitat política s’establí, doncs, al voltant de la seva àrea i fou seguida de la unitat cultural facilitada per l’ús del llatí i les comunicacions que assegurava aquesta mar Així la Mediterrània fou l’eix d’unió per als pobles de l’Imperi Només l’Orient, proveït d’una cultura superior, l’hellenística, mantingué, tret de Dàcia…