Resultats de la cerca
Es mostren 9 resultats
terminació
Lingüística i sociolingüística
Darrera part d’un mot, ordinàriament el morfema final (desinència o sufix).
cadència
Lingüística i sociolingüística
Distribució i combinació d’accents i de mots que donen el ritme característic de cada idioma.
En l’entonació és la manera de cloure els fragments melòdics de la frase La cadència d’enunciació té la terminació greu, baixant per sota la línia general de la frase El fenomen de cadència expressa la terminació absoluta d’una frase enunciativa Quan la terminació no és absoluta, apareixen quatre formes, cadascuna amb una determinada funció expressiva l' anticadència és el final agut d’un fragment, constitueix la fi de la branca tensiva i pren especial relleu en el predicatiu i en l’oposició de conceptes la semicadència , terminació…
marca zero
Lingüística i sociolingüística
Absència d’un tret formal o semàntic en un sistema lingüístic on les unitats són definides les unes respecte a les altres per la presència o l’absència d’aquest tret.
Aquesta absència constitueix un tret distintiu o pertinent, i és tan significativa com la seva mateixa presència Per exemple, en l’oposició de gènere entre masculí i femení, en català, en els mots que presenten una terminació pròpia per al femení blanca , el masculí blanc té la marca zero en la terminació Semblantment, dorm, surt , presenten marca zero en la desinència verbal els fonemes sords p, t, k , tenen la marca zero de qualitat, per l’absència de sonoritat, que tenen els fonemes sonors correlatius b, d, g El símbol de la marca zero és Ø
increment
Lingüística i sociolingüística
Cadascun dels morfemes afegits, per exigències de flexió o afixació, a una base.
En català, alguns verbs de la tercera conjugació presenten l’increment eix en totes les persones del singular i en la tercera del plural dels presents, entre el radical i la terminació
Joseph Gulsoy
Lingüística i sociolingüística
Lingüista armeni.
Des del 1949 resideix al Canadà Doctor en filologia romànica, fou deixeble de Joan Coromines a Chicago Des del 1958 és professor a la Universitat de Toronto Ha estudiat i editat el Diccionario valenciano-castellano de Manuel Joaquim Sanelo 1965, ha publicat articles sobre lingüística catalana i castellana, entre els quals La lexicografia valenciana 1959-62, L’evolució de la terminació adjectival -IDUS en català 1981 i Estudis de gramàtica històrica 1993 Cal destacar, a més, la seva collaboració en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i en l' Onomasticon…
benasquès
Lingüística i sociolingüística
Dialecte del català, de transició cap a l’aragonès, parlat a la vall de Benasc, molt relacionat amb els parlars ribagorçans més meridionals (ribagorçà).
La catalanitat del benasquès no ha estat generalment acceptada mentre l’afirma Manuel Alvar, la neguen Badia i Margarit i Günther Haensch Joan Coromines afirma que seria molt fàcil de donar una base científica a una teoria que sostingués la catalanitat de Benasc Bé que ha tingut una forta influència del castellà, perceptible sobretot en el vocabulari, aquesta ha estat molt menor que damunt els parlars aragonesos La vitalitat del benasquès entre totes les classes de la població llevat a Castilló de Sos, relativament més castellanitzat contrasta igualment amb la desaparició gairebé total dels…
txec
Lingüística i sociolingüística
Llengua eslava, de la branca occidental, parlada a Txèquia.
Té algunes formes dialectals, però la forma oficial i normativa es basa en el dialecte de la Bohèmia central És escrita amb els caràcters de l’alfabet llatí, però amb el complement d’una sèrie de signes diacrítics Entre aquests, cal observar que ' significa allargament de la vocal damunt la qual es troba, independentment de l’accentuació Fonèticament, cal notar que la primera síllaba de cada mot porta accent tònic i que el txec no conserva les nasals del vell eslau Quant a la morfosintaxi, el txec posseeix una declinació amb set casos hi són presents, com en altres llengües eslaves, el…
francès
Lingüística i sociolingüística
Llengua romànica de l’agrupament septentrional del domini lingüístic gal·loromànic, la llengua d’oïl (en oposició a l’occità, llengua d’oc, que en constitueix la part meridional).
Entre els dialectes d' oïl , el francià dialecte de l’Illa de França consolidà ja ben aviat, per raons històriques i polítiques, la seva supremacia Actualment el francès és, en graus diversos, la llengua d’uns 75 milions de francoparlants És parlada a l’estat francès on constitueix la llengua oficial, a Bèlgica on és cooficial amb el flamenc, als cantons francoparlants de Suïssa a la Confederació Helvètica és cooficial amb l’alemany, l’italià i el retoromànic, al Canadà cooficial amb l’anglès i als territoris de les antigues colònies franceses De totes les llengües neollatines és la que…
català
Dominis dialectals del català
© Fototeca.cat
Lingüística i sociolingüística
Llengua romànica del grup de la Romània occidental, amb trets comuns a les llengües iberoromàniques, com la morfologia (especialment les flexions nominal i verbal), i a les llengües gal·loromàniques (el fonetisme i, en part, el lèxic), molt afí a l’occità; pròpia dels Països Catalans.
Parlants i domini Parlada actualment als Països Catalans, inclosa la ciutat de l’Alguer, a Sardenya, i la regió del Carxe, dins la província de Múrcia, no ho és, tanmateix, com a primera llengua a les comarques de llengua occitana de la Vall d’Aran i de la Fenolleda ni a les de llengua castellana de l’W i del S dels País Valencià Alt Millars, Alt Palància, Serrans, Racó, Foia de Bunyol, Canal de Navarrés, Vall de Cofrents, Plana d’Utiel, Alt Vinalopó, Vinalopó…