Resultats de la cerca
Es mostren 12 resultats
Ramon Cerdà i Massó
Lingüística i sociolingüística
Lingüista.
Estudià filologia romànica a Barcelona i fonètica experimental a Madrid És catedràtic a la Universitat de Barcelona i autor de Lingüística d’avui 1968, El timbre vocálico en catalán 1972 i diversos assaigs
venecià
Lingüística i sociolingüística
Dialecte del grup vènet.
Les vocals finals -e , -o emmudeixen darrere n vien , ‘ve’, i darrere l , r en certes condicions andar ‘anar’, dir 'dir’ El diftong uo passa a io , i es manté el timbre de vocals intertòniques, que poden passar a a sénare ‘cendra’ Des del segle XV esdevingué, pel seu prestigi polític i social, llengua oficial i de comunicació a les terres vènetes
so
Lingüística i sociolingüística
Qualsevol emissió fònica capaç d’ésser interpretada fonològicament.
A vegades, rep un ús més restringit, equivalent a ona acústica periòdica o regular, en oposició a soroll o brogit, que es refereix a una expansió acústica no periòdica En aquest cas, el so es compon de quatre paràmetres fonamentals durada, intensitat o amplitud, to o freqüència i qualitat o timbre Fora de l’últim, present a totes les llengües, els altres poden, o no, tenir pertinència fonològica per exemple, la durada en llatí, la intensitat en castellà i el to en xinès Però, tanmateix, aquests trets compareixen alhora i varien en qualsevol emissió fònica concreta en tota llengua…
vènet
Lingüística i sociolingüística
Conjunt de dialectes d’Itàlia que, juntament amb els gal·loitàlics i l’istrià, formen els dialectes italians septentrionals.
El vocalisme té una estructura per exemple, manca de ü, ö i una estabilitat de timbre que el separen dels dialectes galloitàlics i l’acosten al toscà, a l’inrevés del consonantisme, que coneix la simplificació de geminades fato ‘fet’, la sonorització i la caiguda d’oclusives sordes i l’assibilació de c, e , i g e , i , amb pas eventual a interdental sielo , gielo ‘cel’ En morfologia, destaca l’ús dels pronoms tònics com a subjecte mi digo ‘jo dic’, i en lèxic, l’ús de certs mots peculiars, com santolo ‘padrí’, scarcela ‘butxaca’, parolaro ‘calderer’
gal·licisme
Lingüística i sociolingüística
Element lingüístic del francès passat a una altra llengua, sia directament, sia com a calc (occitanisme).
En català els gallicismes han afectat la formació de mots per exemple, els sufixos -ea, -atge , la sintaxi usos de gerundi, construccions infinitives i sobretot el lèxic Els manlleus al francès antic i modern hi són nombrosos, igualment que en altres països romànics i fins i tot no romànics, a causa del gran paper que ha tingut França en la civilització europea Cal no oblidar que Catalunya nasqué com a marca carolíngia, la qual cosa la vinculà de bon començament a la cultura franca, i això pesa molt en la llengua i en les lletres Alguns compartiments de vocabulari català en què el gallicisme…
sard
Lingüística i sociolingüística
Llengua romànica, particularment arcaica, testimoni, segons la majoria d’estudiosos, de la llatinitat d’Àfrica, que ocupa un lloc propi entre la Romània oriental i l’occidental.
És parlada per prop d’un milió i mig d’individus Comprèn els següents dialectes el sasserès el gallurès amb afinitats corses al N, el logudorès el nuorès el més arcaic al centre, i el campidanès amb connexions amb el sicilià al S Amb relació als dialectes italians, presenta dificultats en la comprensió a causa de les assimilacions consonàntiques, la morfologia, la sintaxi arcaica i la manca d’una norma rectora Posseeix una base lingüística llatina, on s’havien incrustat alguns elements del substrat púnic i grec aquella base fou acrescuda amb altres aportacions germàniques, aràbigues,…
prosodema
Lingüística i sociolingüística
En glossemàtica, unitat mínima prosòdica, element exponent de la forma de l’expressió, com l’accent, el to, el timbre, etc. ( plerematema).
llengües germàniques
Lingüística i sociolingüística
Grup de llengües de la família indoeuropea originari d’un tronc comú no documentat i reconstruït per comparació: el protogermànic.
Hom sol dividir aquest grup en tres subgrups l’ oriental , ja extingit, del qual resta la Bíblia gòtica , en visigòtic, obra d’Úlfila mitjan segle IV el septentrional , o escandinau, sorgit del nòrdic o antic escandinau, que comprèn, d’una banda, l’islandès, la llengua més conservadora del subgrup, i el noruec, i, de l’altra, el danès i el suec, i l’ occidental , que comprèn l’anglès, el frisó, el neerlandès holandès, flamenc, afrikaans ―amb el seu avantpassat, el fràncic―, el baix alemany, evolucionat de l’antic saxó, i l’alt alemany, antic i modern Quant a l’ídix, de base germànica,…
occità
Lingüística i sociolingüística
Llengua romànica, anomenada també llengua d’oc, pertanyent a l’agrupament lingüístic gal·loromànic.
La denominació llengua d’oc procedeix de la veu oc , en occità “si’ L’occità és la llengua pròpia d’Occitània i constitueix, doncs, una de les llengües ètniques parlades al territori de l’actual Estat francès Quant als límits —que cal traçar atenent l’extensió de les altres llengües veïnes—, hom pot assenyalar, pel que fa als parlars oc / oïl , que la línia divisòria entre ambdós no sembla pas haver variat gaire des de l’edat mitjana hom pot fixar-la partint de la confluència dels rius Garona i Dordonya, seguint el curs de la Gironda i, per Angulema, fins a Châteldon A partir d’aquí, el…
accentuació
Lingüística i sociolingüística
Acció d’escriure un accent gràfic (sobre una lletra).
Tot mot de més d’una síllaba en té una que pronunciem amb més intensitat que les altres, anomenada tònica , accentuada o amb accent prosòdic Els mots que tenen l’accent a la darrera síllaba s’anomenen aguts els que el tenen a la penúltima, plans els que el tenen a l’antepenúltima, esdrúixols Molts mots duen accent gràfic a la vocal de la síllaba tònica Els mots aguts acabats en alguna d’aquestes dotze terminacions a , e , i , o , u as , es , is , os , us en , in posat que la i o la u no formin part d’un diftong decreixent demà, manté, cafè, jardí, raó, això, comú menjaràs, progrés,…