Resultats de la cerca

Exercí a Tordera Segon catedràtic del Jardín Botánico de Madrid 1773, divulgà els criteris i el sistema botànic de Linné Publicà Explicación de la filosofía y fundamentos botánicos de Linneo 1778, Parte práctica de botánica del caballero Carlos Linneo versió castellana del Species plantarum , en vuit volums, 1784-88 i Sistema de los vegetales o resumen de la parte práctica de botánica de Carlos Linneo 1788, ultra algunes memòries llegides a la Sociedad Económica Matritense, de la qual fou membre

Les fulles, grans, arrodonides, amb el marge dentat i el pecíol curt, són recobertes de petits pèls i una mica aspres al tacte, i les flors, que apareixen en ple hivern, abans que les fulles, són unisexuades, les masculines reunides en aments penjants moc dels avellaners i les femenines, de llargs estams vermells safrà dels avellaners, en grups de 2 a 5 El fruit, l’ avellana , és una núcula envoltada d’un involucre foliós, de llavor, també anomenada avellana, comestible Difós per una gran part de la regió eurosiberiana, als Països Catalans es fa espontàniament sobretot a la muntanya mitjana…

La bufalaga hirsuta  anomenada també  pala marina o palmerina   T hirsuta té les fulles menudes, corbades, blanques i hirsutes pel dret, i verdes i glabres pel revers, les branques penjants i les flors agrupades es fa a les platges i als arenys litorals i també als erms interiors de les contrades mediterrànies molt eixutes La bufalaga tintòria dita també badaolles T tinctoria , de fulles primes i rígides i flors solitàries, té les tiges peludes i, a l’extrem, fulloses amplament difosa —amb l’excepció de la varietat nivalis , exclusiva dels Pirineus—, és característica de la brolla de…

Les figues, que havien estat potser la fruita dominant als Països Catalans llevat dels àmbits muntanyencs, han anat perdent terreny La contracció del conreu de figueres s’inicià a la fi del segle XVIII, al Rosselló Ha perdurat, però, a les regions de Lleida, Castelló de la Plana, Alacant, Oriola i Mallorca En la de Lleida, el centre principal han estat els municipis riberencs del Cinca Vilella, Saidí, Fraga i Torrent la producció de figues de Fraga , de les més prestigioses, era d’uns 18000 q el 1930, i ascendí a uns 30000 el 1950 però el 1973 la majoria de les figueres havien estat…

Un grup important d’espècies presenta estructura cenocítica Generalment es reprodueix mitjançant cèllules flagellades, mai per conjugació La majoria de les espècies es poden incloure en tres grans línies d’evolució la línia volvocina, la tetrasporina i la sifonada La línia volvocina , que aviat cessà d’evolucionar, parteix d’espècies unicellulars flagellades Chlamydomonas condueix a formes colonials o cenobis de vida lliure, senzills Pandorina o formats per un gran nombre de cèllules de 500 a 50000 en Volvox La línia tetrasporina parteix d’espècies unicellulars no flagellades ex…

La velocitat de migració de la partícula depèn de la seva dimensió i de la seva càrrega Aquests dos factors influeixen d’una forma oposada sobre la mobilitat electroforètica el primer la disminueix i el segon l’augmenta L’electroforesi esdevingué un mètode analític després de la tesi doctoral d’A Tiselius 1930, per la qual li fou atorgat el premi Nobel el 1948 Hom classifica les tècniques electroforètiques en dos grans grups l' electroforesi en fase lliure , també anomenada de gradient mòbil , en la qual la migració de les partícules es produeix en el si d’un líquid donat, i l' electroforesi…

La part central del citoplasma centroplasma és ocupada per filaments o corpuscles d’ADN nucleoide, no separats de la resta del citoplasma, que és dens, sense orgànuls, només en algun cas amb vacúols gasífers, però d’aspecte granulós degut a inclusions de cianoficina, volutina i glicogen Ultra la clorofilla a , contenen pigments blaus ficocianina i vermells ficoeritrina, a més de carotens diversos La diferent proporció d’aquests pigments pot donar a les cèllules colors des del verd blavós que justifica el nom d’algues blaves o cianofícies, verd maragda o gris verdós, fins al vermellós Les…

Les plantes són éssers vius, en la majoria dels casos autotròfics, generalment immòbils, ordinàriament de creixement indefinit, i mancats de sistemes de relació El concepte de planta és poc científic, perquè inclou grups taxonòmics poc afins Alguns autors només consideren plantes els organismes pluricellulars amb cloroplasts i amb parets cellulars cellulòsiques Tradicionalment, però, també són considerats plantes els protocariotes, els protists autotròfics i els fongs Les cèllules vegetals típiques, pròpies de les plantes amb clorofilla, presenten característicament una paret cellular…

El gra, ellipsoidal i d’uns quants millímetres de grandària, anomenat com la planta mateixa, arròs, consta, a més de l’embrió, d’una part més interna endosperma, d’uns embolcalls rics en proteïnes i greixos testa i d’una pefolla cellulòsica d’un marró esblanqueït N’existeixen nombrosíssimes varietats, la majoria conreades És conreat en els arrossars , camps plans que es mantenen inundats mentre creix l’arròs L’arròs és originari del sud-est asiàtic, on ja era conegut, segons sembla, des de l’antigor Diversos documents testimonien que els xinesos es dedicaven ja al conreu de l’arròs fa més de…

Característiques i usos El suro més espès i comunament més emprat és el de la surera, que té la propietat de formar una nova capa molt fina i homogènia després d’haver estat pelada o escorçada En l’aprofitament del suro hom distingeix dues fases diferenciades la primera pela, en la qual hom obté el suro anomenat pelagrí , i les peles posteriors cada vegada que el seu gruix és d’uns 25 millímetres, cosa que té lloc entre 5 i 10 anys, segons la natura del sòl, la latitud i les condicions meteorològiques Després de la pela, el suro és apilat sota pressió, per tal de desguerxar i aplanar les…