Resultats de la cerca
Es mostren 15 resultats
camí de Trànsits
Història
Camí de circumval·lació de la ciutat de València.
Fou urbanitzat el 1912 com a segona ronda de la ciutat, parallela a la primera, formada per les avingudes sorgides de l’enderrocament de les antigues muralles, seguint un camí anterior que comunicava el N i el S de l’Horta, tot evitant la ciutat Inicialment es trobava fora del nucli urbà, amb gran amplària, vorejat de grans arbres i amb uns carrils de ferro per a la circulació de carros El creixement urbà ha enclòs per complet el camí dins el nucli de la ciutat l’antiga estructura ha desaparegut i s’ha convertit en grans avingudes modernes voltades d’edificis sense arbres…
Chico Mendes
Història
Dirigent ecologista i sindical brasiler, de nom Francisco Mendes.
Encapçalà la revindicació per preservar el bosc amaçònic i formà sindicats contra la sobreexplotació dels peons Enfrontat als empresaris que es dedicaven a la tala massiva d’arbres, morí assassinat Aconseguí del govern brasiler frenar la desforestació
William Bligh
Història
Militar
Almirall anglès.
El 1787, comandant el vaixell Bounty , fou enviat a Tahití a la recerca d’arbres del pa per tal d’aclimatar-los a les Antilles La tripulació s’amotinà i l’abandonà 1789 en alta mar Fou governador de Nova Galles del Sud 1805-08
José Luis Sartorius Tapia
Història
Polític andalús, oriünd de Polònia.
De família humil, fou nomenat comte de San Luis Ministre de la governació amb Narváez, introduí diverses reformes millorament de les escoles primàries, plantació d’arbres, reglamentació interior del seu ministeri i reorganització de la policia, fundació de l’escola d’enginyers forestals, conducció d’aigües a Madrid, construcció del Teatro Real També reglamentà la propietat literària, la qual cosa li valgué l’amistat de nombrosos escriptors Fou president del Consell del 1853 al 1854, que fou enderrocat pel pronunciament dit la Vicalvarada 28 de juny de 1854 Ja era, però, impopular…
lusità | lusitana
Història
Individu d’un poble preromà que ocupà la zona occidental de la Meseta, a la península Ibèrica, des del Duero fins al Guadiana, i una gran part de l’actual Extremadura i que donà nom a la província romana de la Lusitània.
Considerat el principal grup ètnic i històric de Portugal, uns autors creuen que els lusitans són d’origen cèltic, mentre que uns altres els consideren ibèrics Segons les teories recents, sembla que es tracta d’un poble autòcton amb aportacions indoeuropees, però amb un clar predomini ibèric preindoeuropeu La seva constitució com a poble es pot datar del segle III aC, que apareixen com a mercenaris dels cartaginesos El 190 aC començaren la lluita contra els romans i intentaren l’ocupació de territoris veïns El seu capitost més cèlebre fou Viriat, que aconseguí importants victòries sobre els…
Richard Kane

R. Kane
© Fototeca.cat
Història
Militar
Militar, governador britànic de Menorca.
Participà en les lluites pel domini anglès a Irlanda i al continent fou ferit a Namur el 1702 passà al Canadà Participà en la batalla d’Almansa 1707 Passà a Menorca amb el grau de coronel a les ordres del duc d’Argyle, el qual substituí com a governador el 1712 Inicià l’ampliació del castell de Sant Felip Fou novament governador interí en 1716-18 i en 1720-25 En 1725-27 residí a Gibraltar i posà la fortalesa en estat de defensa Tornà a Menorca, on substituí el governador lord Charpentier Fou nomenat governador efectiu el 1730 La seva activitat, malgrat les intermitències de la seva gestió,…
cementiri

Tombes i níxols del cementiri de Reus (Baix Camp)
© Patrimonifunerari.cat
Història
Lloc on hom enterra els morts.
El costum de destinar un lloc determinat per a l’enterrament apareix ja en èpoques molt antigues necròpoli, bé que el concepte modern de cementiri neix amb el cristianisme A Roma i a d’altres ciutats hom optà pel tipus subterrani catacumba, però aviat s’estengué el costum d’enterrar prop de les tombes dels màrtirs i al voltant de les esglésies, costum que ha perdurat a la Gran Bretanya, a zones rurals d’arreu d’Europa i en algunes regions de Catalunya El ritu de consagració del cementiri aparegué en temps de Gregori de Tours segle VI A partir de la fi del segle XVIII, per raons sanitàries i d…
semita
Història
Individu d’un dels pobles que constitueixen una unitat etnicolingüística que ocupa una regió limitada al N pel Taure i l’Antitaure, al s. per l’oceà Índic i la mar d’Aràbia, a l’E per l’altiplà irànic i a l’W per la mar Roja i la Mediterrània.
Successives migracions han estès les llengües semítiques a Etiòpia i a l’Àfrica septentrional El mot fou usat per primer cop per ALSchlözer el 1781 per a designar un grup de llengües arameu, hebreu, àrab i fenici parlades per pobles que un passat bíblic Gènesi feia, en llur majoria, descendents de Sem, fill de Noè És impossible d’establir quin és el primitiu poble semític i el lloc on habitava En època històrica, pobles de parla semítica anaven penetrant en onades successives als països civilitzats del Pròxim Orient i de Mesopotàmia A partir d’aquesta migració constant és legítim de…
Carles Miralles i Solà

Carles Miralles i Solà
© Institut d’Estudis Catalans
Història
Literatura catalana
Hel·lenista, poeta i crític literari.
Vida i obra Catedràtic de filologia grega de la Universitat de Barcelona, de la qual fou vice-rector 1981-86, fou també el primer president de la Societat Catalana d’Estudis Clàssics, filial de l’ Institut d’Estudis Catalans , i director de la revista Ítaca Des del 1991 fou membre ordinari de l’Institut d’Estudis Catalans Secció Filològica, d’on ocupà el càrrec de secretari general 1998-2002 Traduí Herodes Mimiambs , Xenofont d’Efes Efesíaques , Iorgos Seferis Mithistòrima i Plató Protàgoras Publicà estudis sobre l’origen de la novella antiga La novela en la antigüedad clásica , 1969…
,
germànic | germànica

Expansió dels pobles germànics
© fototeca.cat
Història
Individu d’uns pobles indoeuropeus que antigament habitaren la Germània.
Bé que d’origen desconegut, sembla que hom pot identificar la primitiva cultura germànica amb una certa civilització del bronze final que, partint d’un nucli situat al sud d’Escandinàvia, emigrà cap a la zona costanera compresa entre l’Oder i el Weser, ocupà la gran plana europea i es posà en contacte amb el món mediterrani, on la conquesta romana en limità l’expansió En època d’August, el límit meridional de poblament germànic era constituït pel curs del Danubi fins a la conca pannònica Fins a l’època de Marc Aureli el món germànic romangué en una relativa estabilitat, però a la segona…