Resultats de la cerca

Filla de comerciants, visqué la infància i l’adolescència a la localitat normanda d’Yvetot Estudià literatura a Rouen Ha estat professora de secundària 1960-77 i del Centre d’Educació a Distància 1977-2000 La seva obra és principalment autobiogràfica i intimista Començà la seva trajectòria amb  Les armoires vides 1974, obra a la qual seguiren Ce qu’ils disent ou rien 1977, Prix d’Honneur du roman 1977,  La femme gelée 1981,  La place 1983, premis Renaudot i Maillé-Latour-Landry de l’Acadèmia Francesa 1984,  Une femme 1987, premi Gregor von Rezzori 2019,  Passion simple 1992,  Journal du…

Comte d’Ormesson, pertanyia a una de les famílies de l’aristocràcia francesa Fill d’ambaixador, s’educà a l’estranger i es llicencià en lletres i història a l’École Normale Supérieure de París Agregat de filosofia, durant molts anys compaginà el seu treball a la UNESCO, com a president del Consell Internacional de la Filosofia i les Ciències Humanes 1992-96, amb diferents càrrecs en ministeris del govern francès Fou director general de Le Figaro 1974-77 i, des del 1973, pertangué a l’Académie Française En la seva obra alternen records poetitzats de la seva vida, com Du cǒté de chez Jean 1959…

Collaborà, entre altres nombroses publicacions, a Mercure de France i dirigí La Nervie Tingué un paper important entre els simbolistes, defensà l’art per l’art i exaltà l’egotisme És autor d' Hubert Ponscarme 1907, Évolution de la médaille au XIXe siècle 1907, Métabolisme 1921 i L’évasion spirituelle 1921

Autor de nombroses antologies poètiques i propulsor de la revista “Poésie I” i de les edicions de Saint-Germain-des-Prés Ha publicat, entre d’altres, les següents obres L’horloge de vie 1966, Miroir oblique 1969, En soi le chaos 1960-1974 1976, Cent poètes pour les jeunes d’aujord’hui 1980, L’humour des poètes 1982 i Histoire de l’entretemps 1985

Estudià a l’École Normale Supérieure N'amplià estudis com a lector 1930-33 a les universitats alemanyes de Colònia i de Berlín Inicià la seva producció escrita amb Sociologie allemande contemporaine 1935, a la qual seguí la seva tesi doctoral Introduction à la philosophie de l’histoire 1938 Durant la Segona Guerra Mundial edità a Londres la revista “La France Libre” 1940-44 De retorn a França reprengué l’ensenyament Universitat de la Sorbona, 1955-68 Collège de France, 1970-83, i treballà de periodista “Combat” 1946, “Le Figaro” 1947-77 i “L’Express” 1977-83 Entre els seus principals treballs…

Ha conreat la poesia, el teatre, l’assaig, etc, però s’ha destacat sobretot com a novellista dotat d’una gran imaginació Cal destacar La belle et la bête 1913, Indice 33 1921, Le rossignol napolitain 1937, Le siège de Syracuse 1962

Després d’un primer èxit com a dramaturg — Pierrot héritier , 1865— es dedicà plenament a escriure Membre del felibritge parisenc, rebé clares influències d’Aubanel i, sobretot, de Mistral A causa de les fonts en les quals s’inspirava —els records de Provença—, idèntiques a les de Daudet, el crític P Baussac pogué suposar la collaboració d’Arène a les Lettres de mon moulin Cal remarcar la seva narració Jean des Figues 1868 i la novella Le chèvre d’or 1884, considerada com la seva millor obra Escriví poemes en provençal, alguns publicats en el recull dels felibres de París Li Souleiado 1904

Autor de llibres de viatges, Promenade autour du monde 1822, etc, director i autor teatral a més de Souvenirs d’un aveugle 1838, escriví la narració sobre la Guerra del Francès Pujol, chef des Miquelets 1840

Traslladat de jove a París, collaborà amb Balzac a L’héritière de Birague 1822, però, davant el poc èxit de l’obra, es decantà pel teatre i esdevingué un popular autor de vaudevilles Parallelament tingué una significació activa en les lluites del partit republicà, i a causa de la seva actuació, el 1849, hagué d’exiliar-se deu anys El 1870 fou alcalde de París

Fill natural d’un noble italià i d’una polonesa, cursà estudis incomplets a causa de la vida atzarosa i viatgera de la seva mare, amb la qual, el 1899, s’installà a París El 1903 fundà la revista Le Festin d’Esope , on publicà les primeres proses de L’enchanteur pourrissant 1909 El 1904 conegué Picasso i Max Jacob a través dels seus amors amb Marie Laurencin s’integrà al món artístic El 1909 rebé l’encàrrec de dirigir dues colleccions de texts satírics i llibertins — ocupació que mantingué fins a la fi de la seva vida — , on reedità Sade, en aquells moments completament oblidat Publicà…