Resultats de la cerca

Monàrquic des del 1947, fou membre del secretariat polític de Joan de Borbó per a Catalunya Fundador 1976 i president de la branca catalana del Partido Popular, el 1977 rebutjà integrar-lo a UCD i es vinculà a José María de Areilza El 1979 fou l’únic diputat per Catalunya de Coalición Democrática, i el 1982 encapçalà, sense èxit, les candidatura catalana del CDS d’Adolfo Suárez El 1985 el govern socialista el nomenà director general de relacions culturals del ministeri espanyol d’afers estrangers, càrrec del qual dimití el 1987

Llicenciat en literatura a París 1932, fou diputat pel Senegal a l’Assemblea Constituent Francesa 1945-46 i a l’Assemblea Nacional 1946-48 Fundà 1948 el Bloc Democràtic Senegalès, convertit, després de l’autonomia, en Partit de Reagrupament Nacional, més tard en Unió Progressista Senegalesa 1956 i finalment en Partit Socialista Senegalès 1977 Creada la Federació Mali, fou president de l’Assemblea 1959, i des del 1960 president de la república independent del Senegal en trencar-se la Federació Instaurà un règim autoritari que els anys setanta introduí mesures liberalitzadores…

Fill d’un diplomàtic republicà i net d’ Antoni Maura i Montaner , s’exilià a França el 1939 Participà en la Resistència francesa i fou deportat al camp de concentració de Buchenwald Militant del Partido Comunista de España , fou membre del comitè central 1954 i es traslladà clandestinament a Madrid per coordinar el treball polític del partit Amb Fernando Claudín , protagonitzà un enfrontament amb la línia política mantinguda per la direcció del partit, que es liquidà amb l’expulsió dels dissidents 1964, procés que ell mateix explicà en la seva obra Autobiografía de Federico Sánchez 1977,…

Militant de Falange en la postguerra, fou regidor corporatiu de Barcelona 1954-58 però dimití i, mitjançant la seva activitat com a defensor de processats antifranquistes, evolucionà cap a posicions democràtiques Membre del secretariat de l’Assemblea de Catalunya i vinculat a Cristians pel Socialisme i a Justícia i Pau, fou director general d’assistència social de la Generalitat 1977-79 Del 1979 al 1982 fou regidor de Barcelona com a independent en les llistes del PSUC i diputat provincial, càrrecs que abandonà per aproximar-se al Partit dels Comunistes de Catalunya el 1982 El 2004 fou…

Combatent durant la Segona Guerra Mundial, el 1946 s’afilià al Partit Socialdemòcrata Com a membre de l’equip municipal de l’ajuntament d’Hamburg 1961-1965 la seva determinació en les tasques de salvament en les inundacions que afectaren la ciutat el 1962 li donà una gran popularitat Membre del Bundestag 1953-62 i 1965-86, l’any 1968 fou elegit vicepresident del partit Després d’haver ocupat els ministeris de Defensa, Finances i Economia 1969-74, el 1974 substituí Willy Brandt  com a canceller federal i practicà una política moderada, sovint criticada per l’ala esquerra socialdemòcrata…

Líder del moviment dels joves conservadors 1951 i diputat des del 1964, entre els anys 1971 i 1974 fou membre del Consell d’Europa, i a partir del 1974, president del partit conservador, el qual convertí en la segona força política del país L’any 1982 accedí a la presidència del govern, càrrec per al qual resultà reelegit el 1984, el 1987, el 1988 i el 1990 El 1993 dimití el càrrec, acusat d’un afer de corrupció Entre el 1994 i el 1999 fou membre del Parlament Europeu, on ocupà el càrrec de vicepresident 1994-97 L’any 2004 cofundà el primer grup d’experts danès de lliure mercat CEPOS Publicà…

Lluità en la Segona Guerra Mundial i, més tard, fou membre del Bundestag 1953-74 President del partit liberal 1968-74, ocupà diversos ministeris successivament i també la vicecancelleria 1969-74 i la presidència de la RFA 1974-79 Partidari de governar amb els socialdemòcrates, d’ençà del 1979 fou president honorari del partit liberal Publicàt diverses obres de tema polític i econòmic El 1983 es veié afectat per l’escàndol politicofinancer del consorci Flick

Cofundador del Partito Popolare Italiano 1919, exercí d’advocat durant el feixisme Es reincorporà a la política en la clandestinitat 1941 i esdevingué un dels fundadors de la Democrazia Cristiana i del diari Il Popolo Diputat, ministre de correus i telecomunicacions 1945-47, de l’interior 1947-53 i 1960-62 i primer ministre i ministre de l’interior 1954-55, s’oposà a un acord amb els comunistes En 1958-79 ocupà un escó al Parlament Europeu, cambra que presidí en 1969-71

Els anys seixanta serví a les colònies africanes d’Angola i Guinea-Bissau, i els anys setanta fou oficial de la plana major del general Antonio de Spínola Fou l’organitzador de la revolució de l’abril del 1974 Ascendit a general brigadier el 1975, esdevingué membre del triumvirat que dirigia l’acció revolucionària, però després de l’intent de rebellió militar esquerrà del novembre, del qual era promotor, fou arrestat En les eleccions presidencials del juny del 1976 fou el segon candidat més votat 16,5%, amb el suport de l’extrema esquerra Fracassà en les eleccions presidencials del 1980 al…

Diputat pel Partido Colorado 1962-73, fou ministre d’indústria i comerç 1969-72 i d’educació i ciència 1972-73 Després del cop d’estat del 1973 es dedicà al periodisme polític i a activitats culturals i esportives Líder del seu partit 1981, negocià amb els militars una transició pacífica a la democràcia Primer president elegit democràticament després de la dictadura 1984-89, el 1994 ocupà de nou el càrrec Impulsà un pla d’estabilització de l’economia i el 1995 promogué l’entrada en vigor de Mercosur amb els seus homòlegs dels altres estats membres El 1996 convocà un referèndum, que guanyà,…