Resultats de la cerca

Era canonge de la catedral de Barcelona Se significà com un dels més destacats partidaris de les autoritats franceses, durant la guerra dels Segadors Amb Josep Fontanella i Josep d’Ardena, formà la facció enemiga de Josep Margarit Fou confident del lloctinent La Mothe-Houdancourt 1642-44 i dels seus successors Amenaçat de mort pels contraris al partit francès, el govern de París el cridà per sostreure'l als atacs 1647 i el cobrí d’obsequis

Membre de la milícia urbana 1832, participà en la primera guerra Carlina Membre de l’ajuntament esparterista de València 1840, fou desterrat a Maó 1843 Prengué part en el moviment del 1854 com a membre de la junta revolucionària de València, i des d’aleshores fou un dels caps destacats del republicanisme valencià El 1868 fou governador provincial, i passà al federalisme Fou diputat a les corts del 1869 i el 1870, alcalde el 1870 i cap d’un batalló de milícies

El grup era integrat per monàrquics reformistes i republicans de dreta, i els anys de màxima actuació foren els darrers de la Dictadura Entre els seus membres destacats cal esmentar el seu president Sánchez Guerra, Francisco Bergamín, Chapaprieta i el reformista Melquíades Álvarez, que s’hi havia adherit Sostenien com a solució del problema de la forma de govern a Espanya el respecte a la decisió d’unes corts constituents Contribuïren, modestament, a la caiguda de la monarquia amb llurs crítiques a Alfons XIII

Estudià filosofia i dret a València i Madrid i fou catedràtic de psicologia, lògica i filosofia a l’institut de València 1879-1918 Afiliat al partit carlí 1889, en fou un dels caps més destacats a València, el representà sovint com a diputat a corts i fou senador Integrista, escriví una gran quantitat d’articles i les narracions El guerrillero, Bocetos de brocha gorda 1866, Los mayos 1879, Sacramento y concubinato 1884, Quien mal anda cómo acaba 1890, 1905, Murmuraciones de vecindad 1893, Parroco 1905, etc, de caràcter moralitzant, i els volums España y la masonería i La madre de…

Els seus membres més destacats foren Louis Terrenoire, secretari general, Jacques Soustelle, André Malraux i René Capitant Triomfà en les eleccions municipals d’octubre d’aquell mateix any 38% dels vots, i en les legislatives del 1951 obtingué 121 diputats L’any següent, l’actitud de De Gaulle provocà la primera escissió de 32 diputats, que formaren 1952 l’Action Républicaine et Sociale El 1953 De Gaulle deixà en llibertat els restants, que s’agruparen en la Union des Républicains d’Action Sociale URAS i els Républicains Sociaux RS, que més tard 1958, amb l’accés al poder de De Gaulle,…

Es llicencià 1960 en dret i es doctorà 1970 a la Universidad Complutense de Madrid Estudià també dret comparat a la Universitat d’Estrasburg Entre el 1963 i el 1975 formà part com a advocat del Tribunal de Orden Público, en el qual destacà per la seva defensa dels drets humans S’aproximà a l’oposició democràtica i milità 1962-64 a Izquierda Democrática Cristiana Junt amb Joaquín Ruiz-Giménez i altres destacats antifranquistes, fou cofundador de la revista Cuadernos para el Diálogo Detingut i empresonat i suspès de l’exercici de l’advocacia 1971, l’any 1972 s’afilià al PSOE i…

Es constituí el 1978 com a coalició electoral estable entre la UCD catalana, la Unió del Centre de Catalunya UCC i el grup d’Anton Cañellas i Balcells, Unió Democràtica Centre Ampli, i obtingué 12 diputats i 4 senadors en les eleccions legislatives espanyoles del 1979 Pel desembre del mateix any es transformà, a Girona, en partit unificat i autònom dins la UCD estatal, tot i que una bona part d’UCC no s’hi incorporà El 1980 assolí 18 escons al Parlament de Catalunya, on féu costat al govern de Jordi Pujol Amb Anton Cañellas —president— i Julià Valón —secretari general—, en foren dirigents…

La coalició, que fou abandonada per EHAS abans dels comicis i pel MC després, aconseguí de situar dos dels seus líders més destacats FLetamendia i Juan MBandrés al Congrés i al Senat, respectivament, i evolucionà posteriorment cap a tesis més properes a l’eurocomunisme Malgrat que mai no acceptà la violència en la seva pràctica política, rebé en diverses ocasions el suport de l’organització ETA-PM i el 1982 dugué a terme negociacions amb el ministeri de l’interior de l’Estat espanyol per tal de resoldre la situació jurídica de certs militants d’aquesta organització De resultes de…

Fou el resultat de la fusió del Partit Nacionalista Català i Nosaltres Sols, ambdós procedents del partit homònim  creat el 1922 i dissolt el 1931, més alguns membres de les Joventuts d’Esquerra Republicana Entre els dirigents més destacats hi hagué Josep Dencàs  i Joan Torres i Picart, expulsat per la conjura del novembre del 1936 que intentà apartar Companys de la presidència de la Generalitat, i Antoni Andreu i Abelló Els seus òrgans de premsa foren Estat Català , Diari de Barcelona juliol del 1936 juliol del 1937, Estat Català 1937 de Reus, etc Integrat en el Front Nacional…

Fill d’un obrer metallúrgic, a vint anys fou vicepresident del soviet rural dels Urals 1927-30, el 1931 s’adherí al PCUS i el 1937 entrà dins el comitè regional de Dniprodzeržyns’ke Durant la Segona Guerra Mundial ascendí a coronel 1941 i a major general 1943, i esdevingué comissari polític del IV front d’Ucraïna 1942-45 El 1950 fou nomenat primer secretari del comitè central del partit comunista de la República de Moldàvia Membre del comitè central del PCUS 1952, en fou secretari diverses vegades 1952-53 1956-60 1963 Entrà al praesidium el 1957 Del 1960 al 1964 i del 1977 al 1982 fou…