Resultats de la cerca

El seu racionalisme li ocasionà conflictes amb les autoritats eclesiàstiques Influït per ChWolff i GWLeibniz, defensà les tesis d’aquest en contra de les de Kant Entre les seves obres cal esmentar Neue Apologie des Sokrates ‘Nova apologia de Sòcrates’, 1772, i Allgemeine Theorie des Denkens und Empfindens ‘Teoria general del pensar i del sentir’, 1776 És autor també d’un Synonymisches Wörterbuch der deutschen Sprache ‘Diccionari de sinònims de la llengua alemanya’, 1802

Anterior a Sòcrates, ensenyà principalment a l’Atenes democràtica i és l’exponent més significat de la sofística La motivació de la seva activitat filosoficopedagògica era l’ensenyament de la virtut Enfront de l’especulació física anterior, sosté un relativisme epistemològic “l’home és la mesura de totes les coses” que invalida tota ontologia i tot dogmatisme i porta a una actitud escèptica que afecta tots els camps del pensament excepte la moral Hom en conserva breus fragments

Considerats com a éssers intermedis entre els déus i els homes, en principi els dimonis són èticament neutrals Tanmateix, hom diferencià aviat els dimonis bons , o esperits guardians com aquell que guiava i aconsellava Sòcrates, que apareixen, en certes religions, com a àngels de la guarda o, en l’espiritisme, com a mèdiums, i els esperits dolents , o agents del mal, la raó dels quals és de justificar l’existència del mal en el món i que, per influència de la mitologia zoroàstrica i del judaisme tardà, cristallitzaren d’una manera definitiva en el cristianisme

La noció de felicitat ha desenvolupat un paper en la història de l’ètica sobretot entre les morals antigues que hom pot caracteritzar com a eudemonistes, fins al punt que les doctrines filosòfiques han estat configurades segons la manera com cadascuna creia que hom podia aconseguir la felicitat Així, segons l’hedonisme i l’epicureisme, hom l’aconsegueix mitjançant el plaer segons Sòcrates, Plató i Aristòtil, mitjançant la raó segons l’estoïcisme, mitjançant el domini del dolor i de les passions segons el cristianisme, mitjançant el sacrifici i la caritat etc

Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles Premiat el 1823, el 1825 pogué anar a Roma, on pintà dues teles de grans dimensions La mort de Sòcrates, anticipació molt directa del que després fou anomenat pintura d’història , i Judes rebent el pagament de la seva infame venda , que regalà a Ferran VII i que li valgué, per voluntat del rei, de prosseguir l’estada a Roma Altres obres dignes de destacar són Judit i L’Assumpció de la Mare de Déu ambdues al Museu de Belles Arts de València

Adherit, a l’inici, a les tendències poètiques del cercle de Kostís Palamàs , aviat se n'allunyà i es decantà cap a una posició clarament marxista Així, es convertí en un escriptor antiaristocràtic i antimetafísic Solomós sense metafísica , 1925 Cantor de la dolorosa condició humana, amb un lirisme no exempt d’un contingut satíric i desmitificador La llum que crema, 1922 Esclaus assetjats , 1927 Poesies , 1954, ha escrit també obres en prosa Apologia de Sòcrates , 1932 Diari de Penèlope , 1946 i diverses pàgines de crítica literària Estètica - Crítica , 1958

Conreà la pintura d’història Mort de Sòcrates , 1855 i el retrat Sarasate, al conservatori de València El comte de Ripalda, al Museu de Belles Arts de València, però destacà més per la seva tasca pedagògica fou catedràtic i després director 1871 de l’Escola de Belles Arts de l’Acadèmia per la seva humanitat i el seu fi humorisme gaudí de bona reputació entre els seus deixebles, entre els quals sobresurt Emili Sala Esporàdicament es dedicà al periodisme sobre temes artístics, a la poesia satírica i a la caricatura

Amic de Bartomeu Pou, durant cinc anys fou professor de retòrica al collegi de Saragossa, des d’on imposà uns nous cànons clàssics contra el barroquisme imperant A Palma regentà una càtedra de filosofia al collegi de Monti-sion foren populars les seves Theses de universa philosophia 1766 i, especialment, les seves tesis marianes 1764, que originaren violentes polèmiques El 1764 llegí un Sermón del iluminado Doctor Raimundo Lulio El 1767 tornava a ésser a Aragó, on féu una versió castellana de l' Apología de Sócrates , inèdita També escriví De rebus balearicis , que s’ha perdut

Deixeble de Sòcrates i orador influent, fou políticament versàtil Collaborà en la rebellió oligàrquica de Pisandre i Antifont 411 i formà part del consell dels Quatre-cents, així com del govern democràtic que deposà el consell Participà en la batalla naval de les Arginuses 406 Després de la desfeta atenesa a Egospòtamos 405, intrigà amb els espartans, negocià la capitulació d’Atenes amb Lisandre i fou un dels caps dels trenta tirans que condemnaren a mort els demòcrates més conspicus L’oposició als excessos dels collegues, però, li valgué l’acusació de traïdor i la pena capital

Estudià dret i, establert a Hamburg 1710-16, assolí reputació com a autor de llibrets d’òpera El 1720 passà a Dresden, on tingué càrrecs a la cort i, amb algunes interrupcions, restà fins a la seva mort Fou membre de l’Acadèmia de Ciències de Berlín 1729 Sense destacar per l’originalitat, com a llibretista donà mostres d’una gran habilitat, sovint a partir d’adaptacions del francès i d’obres del Barroc Entre d’altres, escriví textos per a Reinhard Keiser Die gecrönte tugend , ’La virtut coronada', 1714 Fredegunda , 1715 i Georg Phillip Telemann Der gedultige Socrate , ’Sòcrates…