Resultats de la cerca
Es mostren 42 resultats
cisteïna
Bioquímica
Aminoàcid no essencial, polar, sense càrrega, que conté un grup mercapto de fórmula HSCH 2
CH(NH 2
)COOH.
En contacte amb l’aire s’oxida fàcilment i dóna el disulfur cistina La seva biosíntesi té lloc a partir de la metionina , la qual, passant per l’homocisteïna i la cistationina, separa finalment cisteïna i homoserina
protrombina
Bioquímica
Proteïna necessària per a la coagulació de la sang.
Es forma en el fetge, i per a la seva biosíntesi cal la presència de vitamina K En el procés de la coagulació es converteix en trombina per l’acció proteolítica de la protrombocinasa És el factor II de la coagulació
antigotós
Farmàcia
Substància emprada en el tractament de gota.
Actuen com a antigotosos les drogues uricosúriques, que augmenten l’excreció de l’àcid úric, l’allopurinol, que inhibeix els últims passos en la biosíntesi de l’àcid úric, i la colquicina, que disminueix la fagocitosi dels cristalls d’urats
α-oxoglutarat
Bioquímica
Sal de l’àcid α-oxoglutàric.
És anomenat també α- cetoglutarat Resulta de l’oxidació biològica d’alguns aminoàcids i forma part del cicle de Krebs, on és precursor del succinat Intervé en la biosíntesi de la lisina en algunes molses i com a modulador de l’acetil-CoA-carboxilasa
catepsina
Bioquímica
Cadascun dels enzims hidrolítics intracel·lulars, del grup de les endopeptidases, com és ara la catepsina C, i la catepsina D.
Les catepsines són localitzades en molts teixits, principalment en el fetge, el ronyó i la melsa Per a actuar necessiten la presència de determinades substàncies reductores, com la cisteïna o el glutatió Hom admet que intervenen en la biosíntesi d’enllaços peptídics i que són els principals responsables de l’autòlisi post mortem dels teixits
dopa
©
Bioquímica
Farmàcia
Aminoàcid monoaminocarboxílic que es dóna en gairebé totes les lleguminoses i en els mamífers; prové de l’oxidació de la tirosina catalitzada per la tirosinasa.
Té una gran importància com a pas intermedi en la biosíntesi de les catecolamines En són coneguts els tres isòmers òptics, dels quals el que es dóna a la natura és la forma levogira És obtinguda per extracció d’algunes lleguminoses, d’on precipita en forma de sal de plom, que hom tracta amb àcid sulfhídric
alteració enzimàtica d’aliments
Alimentació
Degradació dels aliments povocada per l’acció d’enzims.
Els enzims poden ésser presents per pròpia biosíntesi o bé biosintetitzats per microorganismes que es desenvolupen sobre l’aliment alteració microbiològica L’alteració enzimàtica pot provocar descoloració de vegetals verds enfosquiment enzimàtic de fruites i tubercles, enranciment en olis, canvis en l’aroma i pèrdua de valor nutritiu de proteïnes i vitamines com a efectes més importants La inactivació enzimàtica és el tractament preventiu adequat
àcid fosfoenolpirúvic
Bioquímica
Èster fosfòric de la forma enòlica de l’àcid pirúvic.
Intervé en la degradació anaeròbia de la glucosa glucòlisi, durant la qual és produït per deshidratació de l’àcid 2-fosfoglicèric, catalitzada per l' enolasa L’enllaç 0~P té una energia lliure estàndard d’hidròlisi molt negativa, suficient per a permetre la transferència del grup fosforil a l' ADP , en el següent pas de la glucòlisi, per a lliurar àcid pirúvic Intervé també en els processos de biosíntesi de glucosa
porfirina
Bioquímica
Nom genèric d’un gran nombre de substàncies, intensament colorades, que contenen en llur estructura el sistema de la porfiria
.
Hom les troba en el protoplasma de les cèllules dels éssers vius constituint la base dels pigments respiratoris El sistema de la porfirina té una gran capacitat per a coordinar àtoms metàllics mitjançant els seus àtoms de nitrogen, amb producció de metalloporfirines, les més importants de les quals són les ferroporfirines, responsables del color de la sang i del transport d’oxigen per la sang arterial hemoglobina, i les magnesioporfirines, intermediàries de la biosíntesi de les clorofilles Les porfirines no coordinades amb metalls no tenen activitat biològica coneguda
estilbè
Química
Diariletè del que existeixen els isòmers (E)-estilbè i (Z)-estilbè, aquest darrer menys estable per presentar impediments estèrics.
El nom estilbè deriva de la paraula grega stilbos , que significa “brillant’ L’E-estilbè té un punt de fusió d’aproximadament 125 ºC , mentre que el punt de fusió del Z-estilbè és 6 ºC De l’E-estilbè deriven els estilbenoides, a vegades anomenats incorrectament estilbens Són derivats hidroxilats de l’E-estilbè que es formen en el metabolisme secundari de molts vegetals i comparteixen la major part de la ruta de biosíntesi amb les calcones Els estilbenoides actuen com a fitoalexines El producte més conegut és el 3,4,5-trihidroxi-trans-estilbè o resveratrol que es troba al raïm i…