Resultats de la cerca

És una posició intermèdia entre el realisme i el nominalisme El primer conceptualista fou Pere Abelard, bé que Aristòtil n'és, en certa manera, un precedent

Al segle XII Guillem de Champeaux defensà, enfront de Roscelin i d’Abelard, un realisme extremat , segons el qual a l’universal conceptual correspon en els individus existents i concrets una realitat ‘Comuna’ l’essència o quiditat i “actualment” distinta dels aspectes concrets, individuals del real Tomàs d’Aquino, tanmateix, establí un realisme moderat , en virtut del qual hom afirma com a reals les essències, les quals, però, només són “virtualment” distingibles dels individus en què són realitzades i dels quals l’intellecte les abstreu, actualitzant-les i coneixent-les…

Els precedents de la doctrina es troben ja en Teodot a Roma cap al 190 i en els monarquians Pau de Samòsata s III afirmà que el Verb només influïa damunt Jesucrist, dins el qual habitava com en un temple Arri s IV inclogué dins l’adopció el mateix Verb Segons Marcel d’Ancira ~300-~374 el Verb serà veritable fill de Déu a la fi dels temps Idees semblants es retroben en Teodor de Mopsuèstia, Nestori i l’escola d’Antioquia L’adopcionisme aparegué a la península Ibèrica per obra d'Elipand de Toledo, al s VIII, que polemitzà amb el Beat de Liébana El bisbe Fèlix d’Urgell s’hi adherí i el defensà…

La seva escola teològica, influïda per Bernat de Claravall, donà famosos mestres i místics al s XII, com Hug de Sant Víctor i Ricard de Sant Víctor

Conegut des de temps antic Abelard, els escolàstics i G Bruno, entre altres, n'oferiren diverses formulacions, aquest principi fou enunciat en la seva forma més madura per Leibniz “cap fet no pot ésser ver o existent i cap enunciat no pot ésser vertader, si no es dóna una raó suficient perquè sigui així i no altrament” Relacionat amb el principi de causalitat —tant l’eficient com, sobretot, la final— i, per alguns, àdhuc amb el principi de no-contradicció contradicció, el principi de raó suficient inclou diversos aspectes un de logicognoseològic, un altre d’ontològic i fins i tot…

Com a sistema de pensament característic de la societat feudal, de la qual constitueix l’expressió ideològica, consisteix bàsicament en una coordinació de la teologia i de la filosofia i en una recerca d’acord entre la revelació o la fe i la raó En certa manera l’escolàstica succeí la patrística, tot afegint-hi com a elements nous una marcada sistematització i una metodologia característica Malgrat el seu caràcter unitari, l’escolàstica es divideix en corrents ben diversos, i àdhuc contraposats, i en etapes ben diferenciables En un principi arrelava fonamentalment en la filosofia, d’…

Comporta una decidida oposició a reconèixer a les essències tota mena d’existència real diferenciada en el si dels individus, i, per tant, als conceptes universals els anomenats universals espècies i gèneres tota mena de valor representatiu Els universals són només paraules Roscelin o bé signes naturals mentals Occam que designen d’una manera “indistinta i confusa” una pluralitat d’éssers concrets, amb evident utilitat tant per a la vida ordinària com per al coneixement científic La garantia última, però, de la veritat radica en la sensibilitat Per això ha estat propugnat d’una manera o…

La creació, com a tal, s’oposa a tota concepció d’una matèria o qualsevol realitat original, o d’uns elements primigenis, existents des de sempre per ells mateixos per exemple, la matèria eterna, o caos, i els elements o principis originaris, de què parlava la filosofia grega no exclou, però, la possibilitat d’una existència del món des de sempre ab aeterno , posat que aquesta no sigui fonamentada en ella mateixa Dins una ineludible ambigüitat sobre l’abast i el significat mateixos del terme, la idea de creació és present entre els pobles primitius qualsevol realitat tenia el seu origen en…

A l’antiguitat clàssica, a Grècia es desenvolupà aviat, relacionada amb l’estructura de la polis, amb les assemblees lliures i els tribunals populars Els primers testimonis indirectes es troben en les obres dels historiadors del segle V aC Heròdot i, sobretot, Tucídides, que intercalen discursos en les seves descripcions Posteriorment, mentre Lísies, amb la seva sobrietat, fixa l’oratòria judicial, Isòcrates, Demòstenes i Èsquines abracen amb llur activitat tots els gèneres oratoris, en creen els models definitius i posen les bases de la futura gran eloqüència romana Encara apareix, però, la…

Tradicionalment es referia als principis i mètodes per a l’ ensenyament , per a la formació completa física, intellectual, ètica, social de l’infant actualment, però, va més enllà del període escolar, ja que inclou totes les etapes de la formació de l’individu Les opcions educatives que en el curs de la història han fet els diversos pobles, cultures i grups ideològics han donat lloc a intuïcions, utopies i realitzacions que es descriuen com a història de la pedagogia i de les quals bona part han estat assumides a partir del segle XIX per la pedagogia pròpiament dita, que les contempla…