Resultats de la cerca
Es mostren 11 resultats
megaduquessa
Història
Muller d’un megaduc.
Entre altres dones que ostentaren aquest títol, cal citar la neboda de l’emperador Andrònic Paleòleg, Maria, que contragué matrimoni amb Roger de Flor
megaduc
Història
Cap suprem de la flota de guerra de l’imperi Bizantí.
El títol —que apareix vers el s XI, amb els emperadors Comnè— arribà a constituir la quarta jerarquia de l’imperi L’emperador Andrònic Paleòleg atorgà aquesta dignitat a Roger de Flor, comandant de la Companyia Catalana, el 1303, i posteriorment a Berenguer d’Entença 1305, després d’haver estat investit com a cèsar Roger de Flor Mort Berenguer, fou nomenat megaduc Ximenes d’Arenós 1307
peripatetisme
Filosofia
Conjunt doctrinal força heterogeni propi de l’escola del Liceu, que havia fundat Aristòtil i que rebé el nom de περίπατος (‘passeig’) pel fet que moltes lliçons hi eren donades tot passejant o potser, simplement, en una galeria.
La tònica dominant dels primers peripatètics —final del s IV i s III aC— fou el desenvolupament de l’empirisme aristotèlic i la investigació cientificopositiva Entre ells es destaquen Teofrast, gran autoritat en botànica, Aristogen de Tàrent, negador de la immortalitat de l’ànima, Dicearc de Messènia, que defensava la preeminència de la vida pràctica sobre la teorètica, Demetri de Fàleron, que portà el peripatetisme a Alexandria, i Estrató de Làmpsac, que assimilà el materialisme mecanicista de Demòcrit Posteriorment en profunda decadència, recuperà el prestigi amb les recopilacions d’ …
metafísica
Filosofia
Ciència que tracta, en general, de realitats (o preteses realitats) més enllà del món sensible o de la natura i, més en particular, de l’ens i l’ésser, així com dels seus principis i atributs.
Des de l’edat moderna, ha restat dividida en metafísica general , o ontologia, i metafísica especial , integrada per la teodicea, la psicologia i la cosmologia El terme metafísica correspon al nom donat al conjunt de catorze llibres atribuïts a Aristòtil i que en l’edició d’Andrònic de Rodes sI dC foren collocats darrere els llibres dedicats als temes de física és a dir, de la natura μετà τà φνσικά Aquests catorze llibres contenen texts escrits en èpoques diferents, i potser per diferents autors, on es tracta de la saviesa d’una certa “filosofia primera” que ha de tenir per…
filosofia grega
Filosofia
Filosofia nascuda i desenvolupada en el món grec.
Precedida d’una especulació religiosa, la filosofia pròpiament dita nasqué, en contacte amb l’Orient, a l’Àsia Menor, a Milet, el mercat més important del món antic Bé que els poemes homèrics palesen ja un distanciament de l’home grec respecte als postulats magicoreligiosos distanciament que encara és més inequívoc en el preracionalisme d’Hesíode, és en l’especulació cosmològica dels primers filòsofs jònics Tales, Anaximandre, Anaxímenes que cristallitzà aquesta actitud d’investigació racional del món, al s VI aC Els elements religiosos, però, perduraren en la filosofia grega…
poesia èpica
Literatura
Gènere poètic que narra fets heroics; la seva realització es concentra en l’epopeia.
Originàriament, el poema èpic reunia en una unitat estructurada una sèrie de narracions —variacions d’un mateix tema— transmeses per via oral generalment eren anònims, i en solia existir més d’una versió Al costat d’elements reals —l’acció sol estar situada en èpoques històriques notables per llurs fets guerrers— s’hi troben elements llegendaris i fantàstics els mateixos protagonistes solen ésser herois amb qualitats sobrehumanes A Egipte se'n conserven restes en texts fúnebres i màgics La poesia èpica mesopotàmica —sumèria i accàdia— narra aventures dels déus Enūma elīs , poema de la…
tragèdia
Teatre
Obra dramàtica d’estil elevat que representa una acció seriosa i greu entre personatges importants i en què, per regla general, el protagonista és emmenat per una passió o per la fatalitat vers la catàstrofe.
Bé que, a la Poètica , Aristòtil la descriu com una “representació imitadora d’una acció seriosa, concreta, d’una certa grandesa, representada, i no narrada, per actors, amb un llenguatge elegant, emprant un estil diferent per a cadascuna de les parts i que, per mitjà de la compassió i de l’horror, provoca el desencadenament alliberador d’uns tals efectes”, resulta difícil de descriure què és una tragèdia Així, des de Goethe, que la definí com un conflicte sense solució “tot el tràgic es basa en un contrast que no permet cap sortida al mateix instant en què apareix o sembla haver-hi una…
comèdia
Teatre
Gènere dramàtic fonamental de la preceptiva clàssica, caracteritzat pel desenllaç feliç i per la seva intenció generalment crítica, moralitzadora o satírica.
Aristòtil atribueix l’origen de la comèdia als cants fàllics populars, precedents del culte a Dionís Cal esmentar també les escenes breus de tipus grotesc, representades per actors amb màscares i amb els atributs ventre i anques exagerats, fallus, etc que passaren a la comèdia dòrica, precedent de l’àtica El culte a Dionís consistia en processons de coreutes, que foren l’origen del cor i de les quals restà, com a reminiscència, la paràbasi intervenció del cor, sense els actors, durant la representació La comèdia àtica, iniciada vers el 470 aC, té una primera fase, la comèdia antiga , dominada…
aristotelisme
Filosofia
Doctrina d’Aristòtil i els aspectes d’aquesta doctrina que han influït en el pensament d’altres filòsofs i escoles.
La influència d’Aristòtil ha estat considerable al llarg de la història, tant des del punt de vista filosòfic com del científic S’exercí primer sobre el Liceu, on es formà una escola entorn del mestre i donà pensadors com Teofrast, Eudem de Rodes i Estrató de Làmpsac És el que hom anomena escola peripatètica peripatetisme D’ençà de la recopilació del Corpus aristotèlic , feta per Andrònic de Rodes el segle I aC, l’aristotelisme renasqué sobretot a Alexandria Aristó d’Alexandria, Nicolau de Damasc, Aristocles de Messina i, sobretot, Alexandre d’Afrodisia segle III dC Sovint els comentaris a…
literatura llatina
La poetessa o La noia del càlam, en una pintura pompeiana
© Fototeca.cat
Literatura llatina
Literatura en llengua llatina.
Comprèn diversos períodes, que reflecteixen les diverses vicissituds històriques de Roma i dels països que recolliren la seva tradició un període inicial època arcaica, una època d’extraordinària florida època clàssica i una progressiva decadència, seguida de l’època cristiana, de la medieval i de la renaixentista Les èpoques arcaica i clàssica Bé que Roma no produí una cultura ben personal, l’assimilà d’altres pobles, l’adaptà segons el seu temperament i les seves necessitats i la difongué pertot Fou Grècia, però, la seva mestra natural primer, d’una forma indirecta, a través dels etruscs…