Resultats de la cerca

Atenyen uns 15-20 mm de longitud i tenen el cos totalment segmentat i comprimit, 4 parelles de potes prènsils i anteriors i 3 parelles de potes nedadores Viuen a les platges, sota les matèries vegetals llançades per la mar, i quan aquestes s’assequen, s’enterren a la sorra humida Fugen fent grans salts cap a la mar

Probablement s’han erosionat subaèriament i, després, han estat transportats per l’escorça oceànica Rep el seu nom del geògraf i geòleg nord-americà, d’origen suís, Arnold Henry Guyot 1807-1884

La música tradicional té aspectes molt originals Les melodies empren indistintament l’escala pentatònica o els modes grecs i els majors i menors occidentals Els cants dels bards s’han conservat fins al segle XX L’instrument nacional és l’arpa hom en conserva exemplars molt antics També és popular la union pipe , modalitat de cornamusa Les danses més típiques són el planxty i el reel De la música medieval resta el testimoni del teòric Joan Escot Eriúgena segle IX, que esmenta música a veus i organum , i el de Giraldus Cambrensis, que esmenta polifonia practicada d’una manera popular al segle…

Rep el seu nom d’Arnold Bouma, que la descriví i interpretà per primer cop el 1962, i des d’aleshores ençà és utilitzada de manera generalitzada en l’estudi de fàcies flysch o turbidites Una seqüència de Bouma mostra una granuloclassificació decreixent cap al sostre, generalment passant de sorra més o menys grollera a argila, i el seu gruix és de l’ordre dels centímetres o els decímetres De base a sostre, la seqüència de Bouma completa comprèn un terme inferior de sorres grolleres amb granuloclassificació, un terme de laminació parallela inferior, un terme de laminació encreuada…

El qualificatiu ’de cambra’ s’ha d’entendre aquí en el seu sentit més estricte, és a dir, aquell que prescriu l’ús de parts solistes un sol instrument per a cada part, i no simplement una orquestra amb una plantilla reduïda Altrament, una gran quantitat de les simfonies de J Haydn o WA Mozart, per exemple, s’haurien de considerar simfonies de cambra La Kammersymphonie , opus 9, d’Arnold Schönberg és potser l’obra que defineix més bé el gènere Altres simfonies de cambra, des de la de F Schreker fins a la de John Adams, han estat compostes sota la seva influència Després de l’opus 9, Schönberg…

La seva gènesi fou el resultat d’un llarg procés d’estilització de les escriptures en ús, operada pels escriptoris dels monestirs situats entre el Rin i el Loira, durant els segles VIII i IX Els avenços bàsics de la nova escriptura —fixació dels tipus, agrupament racional i claredat de lectura— poden observar-se ja en les de Corbie Picardia i de Tours, sota els abadiats respectius de Maurdramne 772-780 i de Fredegari 806-834 A l’impuls de la cancelleria carolíngia, la nova lletra es propagà, durant el segle XI, per tot l’Occident L’època clàssica de l’escriptura carolina va des de la segona…

Presenta imatges oposades a la realitat visible o científica per a demostrar que existeix una realitat amagada que, si no és possible de conèixer, és almenys possible d’intuir Arnold Böcklin, simbolista, diu que la pintura ha d’explicar alguna cosa, fer pensar l’espectador com una poesia i impressionar-lo com una peça musical Moviment artístic plàstic amb connotacions literàries, fou influït tant pels artistes idealistes del principi del segle XIX com pels prerafaelites inclosos també per algú entre els simbolistes El materialisme científic del segle XIX accentuà, com a reacció,…

Al llarg de la dècada dels anys trenta del segle XX, la vida musical alemanya es veié trasbalsada per les directrius del partit governant, la qual cosa significà l’exili o la desaparició de bona part dels músics centreeuropeus més significatius d’aquell moment Entre les raons per les quals un intèrpret o compositor esdevenia ’degenerat’ destacava la condició de jueu, l’adscripció als corrents d’avantguarda o la proximitat als ideals polítics comunistes El camí que seguiren els músics degenerats fou diferent segons els casos Els anys anteriors a la Segona Guerra Mundial, bona part dels…

Veu de tenor robusta, de timbre brillant i de resistència poc habitual, particularment adequada per als papers heroics wagnerians Fou una manifestació extrema de la nova veu de tenor dramàtic que aparegué en la grand opéra francesa a mitjan segle XIX, en òperes com Robert le Diable , de G Meyerbeer, i Benvenuto Cellini , d’H Berlioz, tot i que aquest tipus de tenor robust ja començà a ser requerit des del final del segle XVIII en òperes com Fidelio , de Beethoven Lauritz Melchior, el heldentenor més important del segle XX, Wolfgang Windgassen, Jon Vickers i Peter Hofmann han estat alguns dels…

Per extensió, el text mateix d’aquestes obres Des de la primera de les òperes florentines fins al final del segle XIX, el llibret es publicava abans de les representacions, en format de butxaca d’aquí prové el diminutiu i enquadernació rústica, perquè l’espectador el pogués llegir abans d’anar al teatre i durant la funció L’edició informava de tots els detalls que modernament dona el programa de mà noms del compositor i del poeta, del director musical, dels cantants, de l’empresari, del coreògraf i dels ballarins, de l’escenògraf, del tramoista, dates de representació, nom del teatre,…